Publicitat
Publicitat

Algunes crítiques als accents diacrítics

Arran dels besoncles i les besties (jo us acon sello no dir-ho davant seu), algú em va preguntar si havia d'escriure besnet o besnét , cosa que m'aboca a parlar avui dels diacrítics. Com que sóc enemic de dificultats gratuïtes, jo limitaria l'ús del diacrític a aquells casos d'ambigüitat real (no teòrica). I no tancaria la porta a fer-ne un ús potestatiu, semblant al que aconsella la RAE per al demostratiu éste . I és que fer-ne normativa inflexible aboca sempre a contradiccions. Vegem-ne algunes.

La norma és que en els compostos es manté l'accent ( adéu, besnét, rodamón, repèl, subsòl ), però entresòl s'escrivia sense accent fins al DIEC1. I són excepcions a la norma els compostos de venir : prevens i convenen tot i véns i vénen . També és norma que en plural l'accent desaparegui si no hi ha una forma homògrafa: (per ma mare) però mans (per mes ties ), món (per mon pare ) però mons (per mos pares ) . I, tanmateix, en femení tenim óssa i ósses .

Si el diacrític és per eliminar ambigüitat, ¿té sentit que el porti un compost que no en crea cap? I si en té, ¿no seria més lògic mantenir-lo en un plural? ¿No és molt subtil que escriguem rodamón però rodamons ? En tot cas, el que sí que hem de tenir clar és que, tot i saltar-se les regles d'accentuació, el diacrític sempre ha d'anar en síl·laba tònica. L' osset tant pot ser al zoo com a l'orella, i per això a l'ARA escrivim esclar . I el mateix passaria amb Ésadir si no fos un nom propi sotmès al caprici del disseny.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT