Publicitat
Publicitat

L' EDITORIAL

Som en una cruïlla emocional, però carreguem-la de raons

Som i volem ser, per damunt de tot, un poble conscient, que no perdi el món de vista. L'any 1955, a la revista Pont Blau , en l'exili mexicà, el psicòleg Carles Muñoz Espinalt escrivia que el caràcter dels catalans no respon al binomi definit per Vicens Vives a Notícia de Catalunya , el seny i la rauxa, sinó que, per damunt de tot, precisament som un poble realista i amb voluntat. Potser aquest tret defineix la nostra història i també, d'alguna manera, el plantejament de l'ARA aquest setembre del 2012. Aplicar raó a les raons per pensar en la independència.

Catalunya, un país mil·lenari, ha perviscut al llarg dels segles, fidel a la seva identitat. La nostra història ens vincula a la complexa formació dels regnes europeus que van esdevenir estats. En aquesta difícil i desigual lluita de poder, territori i recursos, el nostre país finalment va trobar-se el 1714 en un camí que no ha tingut encara alternativa, dins del Regne d'Espanya.

Ens hem de preguntar com hem arribat fins aquí i perquè existeix un sentiment de desencaix ingovernable, que creix entre la nostra gent i que fa que la independència s'hagi convertit en subjecte de converses, estratègies polítiques i no polítiques, públiques i privades i també en un projecte col·lectiu que milers de catalans expressaran amb força d'aquí dos dies. Però a tot això hi volem aplicar raó.

Ens preguntem per què Espanya i Catalunya no han sabut encaixar i, sobretot, per què l'Estat, que té més eines per fer-ho, no ha sabut teixir complicitats que reforcessin al llarg d'aquests tres-cents anys els vincles que existeixen, sens dubte, quan generacions comparteixen tantes relacions. Quins mecanismes socials, econòmics, culturals, polítics, han anat esquerdant més que no pas enfortint la vinculació entre Catalunya i Espanya fins al punt que ara, més que mai, una majoria social es planteja que aquesta relació no té futur i que hem de planificar el comiat, endreçadament i pacíficament. Com en totes les relacions entre persones i col·lectius, hi ha raons que duen a l'entesa o a la separació. Conèixer-les ens fa entendre quins fets sustenten l'èpica que vivim ara.

Quines són les raons per voler la independència? I naturalment, quines raons existeixen per no creure-hi, que validarien un escenari com el que tenim o el fet d'explorar-ne de nous? Catalunya és una nació sense estat envoltada de realitats amb elements comparables, i cal aixecar els ulls i examinar models d'arreu del món per poder veure la situació a vista d'ocell. En aquest context, hem d'escoltar les raons dels que creuen en l' statu quo o en un federalisme com a opció d'encaix. L'exercici de la raó exigeix escoltar arguments de tots els escenaris d'aquest conflicte. No és fàcil, perquè la tendència en el clima que vivim és reproduir el desplegament emocional en totes les sensibilitats. Però creiem que no estaríem fent servei.

Catalunya és en una cruïlla emocional, però també racional. I per això el periodisme ha d'aportar raó a l'emoció, ha de posar damunt de les pàgines que té per escriure la història d'aquests dies tantes reflexions com sigui possible per combinar sòlidament els dos vectors. Un bon amic de l'ARA deia l'altre dia que a Corea han triat fer desaparèixer el passat per poder sobreviure. Per això a Seül hi ha pocs senyals visibles de la història. Però negar el passat per sobreviure no és res més que una manera de protegir-se del dolor, si n'ha causat, que és el cas de Catalunya.

Del passat se n'ha d'aprendre, perquè no et retorni i per evitar repetir els errors. Buscar l'equilibri entre la mirada al futur i els aprenentatges del passat és un dels propòsits de la primera de les quatre edicions d' El país que volem ara . Perquè el futur que tinguem, sigui quin sigui que decidim, ha de tenir raons per defensar-lo amb el cor i, sobretot, amb el cap.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT