La cruïlla
Efectivament, el rescat de Bankia ha estat lamentable: arbitrari (no s'havia produït cap pànic bancari que el justifiqués), injust (absorbirà recursos de serveis més essencials) i gestionat per autèntics amateurs (a hores d'ara l'Estat encara no compta amb els fons necessaris per cobrir un forat que ha anat augmentat dia rere dia). En tot cas, però, el seu efecte fonamental ha estat fer evident, a escala internacional, la crisi estructural del sistema financer espanyol.
Segons el Boletín estadístico del Banc d'Espanya, l'any 2010 bancs i caixes havien concedit crèdits hipotecaris per un valor total de 416.000 milions d'euros a empreses immobiliàries i de 605.500 milions d'euros a particulars. Des de l'any 2002 i fins al 2010 els crèdits de les caixes a empreses de la construcció es van multiplicar per 4,2 i els crèdits dels bancs per 3,8. Fins i tot els bancs considerats més sans no es van escapar d'aquesta expansió extraordinària. Per exemple, els crèdits concedits pel Santander (inclòs Banesto) entre el 2001 i el 2009 es van quadruplicar. Aquesta expansió va afectar (o infectar) les carteres de totes les entitats financeres igual: l'any 2010 els crèdits a empreses immobiliàries representaven el 29 per cent de tots els crèdits de les caixes i el 22,5 per cent dels crèdits dels bancs. Si, com a resultat de l'esclat de la bombolla immobiliària, estimem en un 25% la caiguda del preu de la vivenda, les pèrdues de bancs i caixes en crèdits a empreses immobiliàries (que encara no han venut els immobles construïts) probablement superen els 100.000 milions d'euros o el 10% del PIB -una xifra que no inclou ni la morositat de particulars ni una potencial espiral a la baixa dels preus generada per la mateixa crisi.
Absorbir aquestes pèrdues des del sector públic (com s'ha fet amb Bankia) no és impossible. Però trencaria amb l'estratègia de contenció del dèficit fiscal, incrementaria el deute públic i dispararia la prima de risc molt per sobre d'un nivell sostenible (la suma de la taxa de creixement i inflació). Per això, el govern espanyol, en una nova mostra d'irresponsabilitat, ha passat a "exigir" l'ajut d'Europa (de moment només per rescatar Bankia) sense la imposició de condicions de cap mena. I ho ha fet amb l'amenaça tàcita que una caiguda d'Espanya afectaria sobretot els bancs francesos i alemanys com a tenidors principals de deute públic espanyol. Per descomptat, aquesta tàctica -que consisteix a agitar el fantasma de l'apocalipsi- és idèntica a la que van fer servir els polítics grecs per endarrerir l'ajust europeu i que ara ha revifat Syriza per renegociar-lo. (Al seu torn, els alemanys l'han acabat aplicant també per amenaçar els votants grecs amb la implosió total si no voten amb seny el 17-J.)
Aquestes maniobres de gallet (acompanyades del viatge de la vicepresidenta Sáenz de Santamaría a Washington per encerclar Alemanya amb nous aliats) han exasperat les elits europees, des de Merkel i tots els seus veïns nord-europeus fins a Draghi, que fa només sis mesos va salvar Rajoy d'una primera pujada de la prima de risc. Per això, fins i tot si aquest estiu s'aprovés la utilització del Fons Europeu d'Estabilitat Financera per injectar diners als bancs directament, aquesta ajuda només es produirà acompanyada d'un programa de condicions formals estrictes a complir pel govern Rajoy.
Espanya està, per tant, en una cruïlla històrica. O accepta la intervenció explícita des d'Europa o, fent una mena de gran acte d'afirmació nacional, surt de l'euro, devalua i practica un populisme d'arrel argentina. Curiosament, al darrere d'aquest dilema hi ha una paradoxa política. D'una banda, la intervenció faria caure Rajoy, que passaria del Mariano el Deseado de fa mig any a un Mariano el Breve irrellevant. Però, d'altra banda, són els seus enemics dins de la dreta els que flirtegen amb l'opció "sobiranista", fent servir l'estil llampant de les darreres portades dels diaris de la caverna mediàtica espanyola. Davant d'una situació impossible de resoldre, el president espanyol prefereix esperar i "resistir".
Ara bé, posats a escollir, la intervenció exterior és preferible -sobretot si Catalunya no vol o no pot apel·lar a la seva història de marca carolíngia per deslliurar-se de l'Espanya de sempre i quedar-se a l'eurozona. La intervenció de l'FMI l'any 1959 va permetre deixar enrere el franquisme autàrquic més tronat. I la pertinença a la UE va possibilitar la consolidació de la democràcia. La intervenció té els seus riscos: l'Estat central, amb la seva capacitat secular de vampir, pot capturar els interventors europeus per donar el cop de gràcia a l'autonomia catalana.
En tot aquest joc, els partits catalans no hi pinten res. Les crides (obliqües) del Sr. Duran a la creació d'un govern d'unitat són un brindis al sol. D'entrada, per recuperar la credibilitat exterior, caldria girar els pressupostos de l'estat com un mitjó. Però això és inacceptable per a l'Espanya subsidiada del PP (i del PSOE). I és que la realitat és que Catalunya no té ni tindrà mai cap poder a Espanya.
