Publicitat
Publicitat

Amb el cul a l'aire

Com en una novel·la per entregues, els pressupostos de la misèria s'han anat desplegant amb una lentitud tan calculada com inquietant. Hem pogut, almenys, assaborir la morbositat de la concreció: Don Mariano ha ensenyat per fi les cartes que amagava sota la taula, després d'una campanya electoral plena d'enganys i mitges veritats. Quan s'ha revelat el pla ocult, que contradiu científicament tot el que es va prometre en campanya electoral en matèria d'impostos o d'amnistia fiscal, hem descobert que la part més sàdica era la que es referia a Catalunya. L'ànima maquiavèl·lica que els ha dissenyat ho tenia tot molt ben pensat: menys inversió, no es paga cap deute pendent, es demanen més tisorades i no es fa ni una miserable concessió política.

I és que el cop amagat d'aquests pressupostos, la gran salvatjada, no és en les mesures que es prenen sinó precisament en les que no es prenen. S'esperava una mínima equivalència entre les decisions del govern Mas, que volia passar a la història com l'alumne avantatjat de les retallades, i les del govern espanyol. I ves per on, Rajoy i cia. han deixat la Generalitat literalment amb el cul a l'aire. Perquè sàpiguen vostès que el copagament sanitari, amagat sota el grotesc eufemisme de tiquet moderador, s'aplicarà només a Catalunya. Sàpiguen que els funcionaris catalans seran els únics a patir baixades de sou de tot l'Estat, perquè més enllà de l'Ebre tot això, com es diu vulgarment, no aplica. I sàpiguen també que les retallades en sanitat i educació que la Generalitat ha conegut, com vostè i jo, llegint el diari, a Catalunya s'implementaran per segona vegada, malgrat els sacrificis que ja s'havien fet. Som en l'asimetria més descarnada de la història: els catalans a una banda immolant-se i la resta de l'Estat a l'altra encara a dalt d'una hamaca. Ens trobem, en definitiva, a les antípodes del somni de Francesc Pujols, que va proclamar que arribaria un dia en què els catalans, pel fet de ser-ho, ho tindrien tot pagat. Doncs bé, resulta que els catalans, pel fet de ser-ho, paguem més impostos que enlloc, i se'ns abaixa el sou més que a ningú. I el més humiliant de la situació és que el tret al peu ens l'hem disparat nosaltres mateixos, perquè som presoners d'aquell acudit que deia -recorden les legislatives?- que ara més que mai decidiríem a Madrid. El govern Mas ha rebut una bufetada a la cara i a plena llum del dia. Tants sís i tantes negociacions a la capital per acabar amb les mans lligades, sense discurs i amb els catalans més ofegats que mai. El primer dany col·lateral de l'atracament pressupostari és la sobtada i espectacular desubicació de Duran, que sembla haver-se quedat mut quan ha descobert que a Madrid ja no el necessiten per a res.

Els pressupostos contenien darrere els números un missatge cruel per al govern català: a Madrid ja no s'hi va a fer res i les retallades terribles que es van anticipar a Catalunya potser han estat inútils. Encara que sembli mentida, alguns acaben d'adonar-se que sí, que el PP té majoria absoluta. I ara què?

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT