Publicitat
Publicitat

La cultura del col·lectiu

La vida acadèmica encoratja l'especialització i el pensament tècnic i, estranyament, hi ha pocs camps en què això és més cert que en filosofia. És la disciplina que hauria de ser d'interès per a tothom, però sovint és la més impenetrable.

Però ocasionalment també hi ha filòsofs valents que surten de les seves parcel·la professional i il·luminen el gran públic. Hubert Dreyfus, de la Universitat de Berkeley, i Sean Dorrance Kelly, de la Universitat de Harvard, acaben de fer-ho amb el seu nou llibre: All things shining . Dreyfus i Kelly fan un intel·ligent recorregut per la història de la filosofia occidental. Però el seu llibre és important per la manera que il·luminen la vida actual i pels consells controvertits que ofereix sobre la manera de viure.

Dreyfus i Kelly comencen amb la vella idea de Giambattista Vico que cada època té les seves pròpies lents amb què la gent mira el món. A l'Edat Mitjana, per exemple, "la gent no podia fer res més que experimentar per ella mateixa determinada o creada per Déu." Assumien que els plans de Déu marcaven el pas de les seves vides de la mateixa manera que nosaltres assumim les lleis de la física.

Aproximadament durant els últims cent anys hem viscut en una era secular. Això no vol dir que la gent no sigui religiosa. Significa que no hi ha un conjunt de valors compartit que absorbim com a assumpcions preconcebudes. En el nostre món, els individus han de trobar o crear el seu propi sentit.

Això, segons argumenten Dreyfus i Kelly, ens ha portat a una profunda desolació. Normalment els individus no són capaços de construir les seves pròpies vides de dalt a baix, des de la base. La vida moderna està marcada per freqüents sensacions d'indecisió i angoixa. A les persones els manquen tot sovint els fonaments necessaris per prendre les seves decisions més importants.

Dreyfus i Kelly pateixen l'habitual visió esbiaixada de Cambridge/Berkeley. Assumeixen que ja no hi ha ningú que cregui en la vida eterna. Escriuen com si la millor expressió de totes les perplexitats d'Amèrica fossin les novel·les de David Foster Wallace. Però Dreyfus i Kelly sembla que l'encerten quan descriuen la manera com l'esport -molt més que en èpoques passades- ha crescut per omplir un buit espiritual. Espiritualment perdudes, moltes persones experimenten una intensa elevació durant els moments màgics que sovint els aporta l'esport. Dreyfus i Kelly esmenten les sensacions que recorren les grades del públic al Yankee Stadium quan Lou Gehrig fa el seu discurs Luckiest man alive , o les emocions que recorren Wimbledon quan Roger Federer culmina un gran partit. Les coses més reals a la vida, expliquen en el seu llibre, van creixent fins que ens absorbeixen.

Dreyfus i Kelly anomenen aquesta experiència com "l'elevació". Ens elevem en un estadi, en un míting polític o fins i tot quan fem bricolatge amb una peça de fusta o passejant per la naturalesa.

Dreyfus i Kelly diuen que hauríem de tenir el coratge suficient per no buscar una explicació unitària i total de l'univers. En comptes d'això hauríem de viure a la superfície amb una voluntat receptiva, per captar els moments d'elevació transcendent que podem experimentar entre la multitud d'un concert o mentre prenem part en una activitat significativa, com quan ens preparem amb cura una tassa de cafè en una tassa ben bonica i amb una bona cafetera. No hauríem d'esperar que aquestes experiències tinguin alguna cosa a veure amb allò que en diem "el sentit de la vida". Les experiències transcendentals són plurals i incompatibles. El que hauríem de fer és cultivar un esperit de gratitud i meravella per les moltes coses excel·lents que el món ens dóna.

No estic segur si aquesta manera de viure serà sempre satisfactòria per a molts dels lectors. La majoria de la gent creu poderosament que damunt nostre hi ha un ésser suprem, vinculat a les veritats eternes. Tot i que ho intenten, Dreyfus i Kelly no ens aporten suficients fonaments per distingir entre l'elevació que algunes persones experimenten en manifestacions civils i les que algunes poden haver sentit en una manifestació nazi. Però Dreyfus i Kellu podrien ajudar a invertir la manera que tenim de veure el món. Hi ha els relats oficials que ens parlen de la nostra cultura: cada individu és capità del seu propi vaixell, tots som fills de Déu. Però a l'hora de la veritat, la manera com vivim contrasta amb la versió oficial. Les nostres institucions més vibrants són col·lectives, no individuals o religioses. Hi són per crear aquesta elevació col·lectiva: l'estadi de futbol, la sala de concerts, el míting polític, el teatre, el museu o el restaurant. Fins i tot l'església té més a veure amb l'èxtasi de l'elevació que no pas la teologia.

Aquestes activitats, sovint menyspreades com senzilles diversions, són en veritat d'una importància central. La vida real té més a veure amb aquestes elevacions en sèrie que amb la recerca d'un sentit coherent.

O bé podem rebel·lar-nos contra aquesta tendència superficial o, com Dreyfus i Kelly, deixar-nos portar pel corrent, admetent que una vida isolada de la resta és impossible, que no s'han de seguir teologies totals sinó que hem de convertir-nos en partícips d'aquesta elevació col·lectiva que la vida ens ofereix.

Això esclareix les opcions que se'ns plantegen. El seu llibre és també un rebuig de l'individualisme excessiu de les últimes dècades, de l'èmfasi en una llibertat espiritual màxima. Aquest plantejament serà fonamental per als corrents filosòfics del futur. La nostra cultura està definida per les arenes. Encara no hem posat al dia la concepció que tenim de nosaltres mateixos.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT