Publicitat
Publicitat

MOLÈSTIA A PART

La cultura del hi-hi, ha-ha

L'escena és trista. Poques hores després de morir l'àvia, la família ha de triar quina caixa l'acollirà eternament. Ningú té ganes de pensar-hi, el comercial de la funerària pressiona amb extrema delicadesa i, davant un catàleg tan ben assortit de taüts, el vidu no acaba de decidir-se. Un nét preadolescent recolza el cap sobre l'espatlla del seu avi, fa una ullada a l'oferta disponible i li deixa anar: "Avi, és fàcil. Tria el que t'agradaria tenir al menjador de casa". El noi es guanya un calbot del seu pare i es produeix un silenci tens que trenca de seguida l'esclat de la rialla del seu avi. L'humor, en aquest cas negre, ha servit per desbloquejar una situació tensa i desagradable. És el primer argument per defensar la mal anomenada cultura del hi-hi, ha-ha .

Aplicar l'humor a la realitat ha de valorar-se com una opció seriosa -valgui la paradoxa- per resoldre conflictes. En aquest punt de la història social i sobretot econòmica del planeta, el sentit de l'humor es perfila com a alternativa vàlida per a l'anàlisi de la realitat. Bàsicament per un motiu: o riem o rebentem. Fins ara no ser seriós i sec com una mòmia precolombina en qüestions transcendents era símptoma de falta de rigor inadmissible. Avui tenim clar que posar-se pedres al fetge, esquinçar-se les vestidures o anar plorant per les cantonades serveix de ben poc. No sabem què solucionen els debats de persones enfadades que omplen les nits televisives. Per tant, és lògic que ens aferrem a la via de l'humor. Un acudit a temps, encara que desafortunat, pot fer més per denunciar una injustícia que setanta comissions parlamentàries.

El risc evident de la cultura del hi-hi, ha-ha és caure en el parany de la frivolitat, per bé que l'evitarem si som conseqüents amb allò que diem. Ningú podrà qüestionar el nostre humor negre si després a casa hi tenim un bonic taüt de caoba al mig del menjador.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT