13/05/2011

La cultura ens fa millors persones?

3 min

La cultura ens fa millors persones, millors ciutadans. Aquesta és una afirmació majestàtica que amb el temps ha esdevingut un tòpic repetidament utilitzat per polítics, artistes i gestors, fins al punt d'elaborar, ja fa anys, una carta dels drets culturals a la manera de tantes i tantes llistes de drets universals.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Ens fa realment millors persones la cultura? És indiscutible que sí, quan ho afirmem sense cap mena d'adjectiu afegit. Només faltaria; sense cultura una societat pot ser barroera, despòtica, fins i tot desproveïda de les normes de convivència més elementals, però amb molta cultura també es poden perpetrar genocidis, mantenir execrables usos racistes o maltractar el refugiat polític impedint-li la lliure circulació entre països cultes i civilitzats.

De què parlem, doncs, quan posem l'accent en la paraula cultura ? ¿D'aquells elements que assenyalen la frontera entre la civilització i la barbàrie, tal com ho definiria qualsevol aventurer etnocentrista europeu del segle XIX? ¿D'aquells elements que fonamenten la torre d'ivori des de la qual els intel·lectuals assenyalen el camí a seguir, a la manera com ho assenyalaria Foucault? ¿Dels productes i béns de consum que engruixeixen cadascun dels sectors a qui dóna resposta la política cultural oficialitzada a partir del llegat d'André Malraux? De l'inacabable magatzem de continguts que ens ofereix Google i que entusiasmen el jove mileurista econòmicament allunyat del comerç cultural? ¿O del producte quotidià de què ens proveeix la televisió per distreure'ns després de sopar?

A força d'utilitzar-la, a vegades amb poca raó, hem desproveït la paraula cultura d'un contingut que ens posi a tots d'acord. És un concepte amb poc consens, malauradament. Per a uns un negoci farcit a base de subvencions, per a altres el record d'un passat on les classes socials s'exhibien sense cap mena de pudor, per a pocs una feina amb futur -diuen- que a poc a poc consolida la seva posició en el rànquing de proveïdors del PIB nacional.

Ara que la crisi posa en evidència la sostenibilitat del nostre model d'estat del benestar, gairebé cada dia algú ens recorda els moments i els fets polítics i socials que el van generar. El món sanitari ret un homenatge al ministre Lluch i la seva llei de sanitat per exemple, però quelcom similar passaria en el terreny de la seguretat social, de la universalització de l'ensenyament o de tantes altres coses que ens han traslladat de l'anacronisme a la modernitat en poques dècades.

La cultura dissortadament no ha tingut mai el seu Messies, els seus Pactes de la Moncloa, el seu consens universal que la redimeixi de tot dubte i la col·loqui a l'altar del benestar social sense més excuses, això sí, en una potencial davallada econòmica. Heus aquí un repte pendent. Amb dificultats afegides perquè el mercat ho enreda tot i perquè el que no s'inventa aquí ens arriba immediatament de qualsevol altre lloc. Però mai és tard del tot, i a la cultura li sobra temps. O potser no.

El conseller de Cultura ens parla de recuperar la idea d'un pacte cultural. És una idea excel·lent que té molts abordatges possibles. Podem parlar del seu finançament, de les fronteres entre els serveis públics i l'activitat privada, de la burocràcia administrativa i l'eficàcia dels centres públics, però hi ha un tema primari per resoldre sense el qual la cultura esdevé un castell de cartes en mans d'un vent que mai sabem per on bufa: Què és el que ens podria posar a tots d'acord quan parlem de cultura?

Potser aleshores seria més fàcil recuperar el mestratge dels intel·lectuals, sentir el valor d'una idea íntima de progrés personal, admirar l'artista com un ésser excepcional o simplement objectivar la idea del bon ciutadà amb la càrrega ètica que comporta l'exercici dels drets i els deures que li corresponen. El trist ressò que han tingut les reiterades reivindicacions del sector cultural davant la retallada econòmica és una conseqüència directa de l'escàs consens que la cultura té a la nostra societat.

stats