Publicitat
Publicitat

Les cuques de llum

Fa uns dies vaig decidir rellegir El quadern gris. Meditant sobre la seva experiència universitària a la Facultat de Dret, Josep Pla hi escrivia, el dia 22 de març del 1919, que la "Universitat era un reflex exacte del país". I afegia que, salvant una minoria conscient i responsable, "hi havia una terregada professoral, corresponent a la terregada general del país -amb l'advertència que la terregada professoral era pitjor que la del país, perquè era pedantesca i reticent sense cap raó que ho justifiqués". No puc assegurar que, seixanta anys després, quan jo vaig passar per les aules de Dret, a principis dels vuitanta, les coses haguessin canviat pas gaire: en comptes d'explicar què era un contracte i per què servia, els nostres civilistes feien hermèutica; els administrativistes dictaven literalment el BOE; i nosaltres, per sobreviure, memoritzàvem Miajas de la Muela i tants altres manuals immensos, espessíssims i inútils. Que hi hagués una florida i un mercadeig constant de xuletes els dies dels exàmens era, no cal dir-ho, inevitable.

És inqüestionable que la carrera de dret tenia una certa lògica interna, tot i que a mi em va semblar sempre impenetrable. Així, per exemple, com que a primer havíem rebut una bona racció de dret natural, a cinquè ens tocà culminar la llicenciatura amb un any sencer de filosofia del dret. El professor Capella, deixeble del famós Manuel Sacristán, dirigia l'assignatura d'acord amb el mètode antisocràtic, basat en l'eliminació de tota mena de crítica, raó o dubte. Filosofar era, a classe seva, sentir-lo caminar per la tarima, declamant fragments de llibres, gastant el to disciplinari i la mirada freda del revolucionari permanent. Nosaltres, mentrestant no arribava la revolució, sèiem callats, immòbils, sense gosar oposar-hi cap resistència. Cal no escandalitzar-se. L'estat d'agitació permanent del tardofranquisme s'havia acabat i vivíem sota l'estat d'enervament mental agudíssim que produeixen cinc anys d'aprovar exàmens a cop de colze. El nostre únic anhel era tornar a ser lliures per poder abocar-nos a les nostres vides privades i minúscules.

Un dia qualsevol, cap al final del curs acadèmic, el doctor Capella va llegir-nos Les cuques de llum , un articlet de Pier Paolo Pasolini. El malaguanyat cineasta hi denunciava tota la història contemporània d'Itàlia, des de Mussolini fins a l'època del compromís històric, com un temps sotmès al mateix sistema capitalista, antiproletari i opressiu. Si hi havia hagut diferències, deia Pasolini, només havien estat superficials, entre un període de feixisme-feixista i una etapa de feixisme-demòcrata-cristià (alhora dividit en dues parts separades per l'extinció literal de les cuques de llum al camp italià als seixanta).

L'article em va semblar aleshores una mena de tautologia delirant, un text de combat maniqueu, antiempíric, mancat de tota racionalitat. Un producte que, com tantes coses d'aquell temps, només podia convèncer els ja convençuts. Trenta anys després, però, l'edat m'ho fa veure altrament. La classificació pasoliniana dels dos feixismes (deixant de banda la qüestió de les cuques de llum, que, per a alegria dels meus fills, encara existeixen) té tot el sentit del món. Però en cap cas aplicada a la història italiana sinó a la generació del professor de filosofia de dret barceloní.

S'equivoca de ple (fins al punt de caure en el ridícul) qui negui que Catalunya va perdre la Guerra Civil. És evident que hi hagué catalans a tots els bàndols: el dels derrotats del 36; el dels perdedors del 39; i el dels aliniats amb els vencedors i el seu projecte de provincialitzar el país. Però, al capdavall, la guerra suposà la derrota completa d'un país, l'anorreament d'una promesa incipient d'institucions pròpies i la destrucció sistemàtica d'aquells espais intel·lectuals en què el mateix Josep Pla s'aixoplugava per fugir de la mediocritat de la universitat oficial. Sobre aquella derrota es construiren la Catalunya i la universitat de la postguerra. Hi aparegué un professorat que, pels seus orígens intel·lectuals i geogràfics, conreuà el feixisme-falangista. I que, després, amb els mateixos ciments totalitaris de la primera etapa i de la mà d'una filosofia francesa de mal digerir, evolucionà, en estricta lògica pasoliniana, cap al feixisme-comunista i, a voltes, cap al positivisme jacobinista. La continuïtat de totes aquestes etapes va ser sempre completa i basada en els mateixos principis: l'adhesió a principis abstractes i, per això mateix, inexistents; la negació de l'evidència d'una Catalunya liberal i industrial; la negació de la possibilitat de raonar amb humor; el gust, amarg, per la guillotina. Fins que aquesta generació no calli, el país sempre anirà coix.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT