Publicitat
Publicitat

Abans d'Egipte. Després d'Egipte

En un hotel de Tel Aviv m'entrevisto amb un general retirat de l'exèrcit d'Israel. Mentre m'assec, comença a parlar: "Ja ho veu, tot el que hem pensat durant els darrers trenta anys ara no serveix per a res." D'aquesta manera podem resumir si fa o no fa totes les pors i l'astorament que la revolta popular d'Egipte ha provocat en l' establishment israelià. El fonament no exprés de tota la política econòmica i de tota la geopolítica d'Israel durant els darrers 35 anys era un tractat de pau amb un Egipte estable; i ara s'ha acabat. És com si un dia els nord-americans ens llevéssim i trobéssim Mèxic i el Canadà, tots dos alhora, sumits en el desordre.

"S'ha ensorrat tot el que subjectava el nostre món", va assenyalar Mark Heller, expert en afers internacionals de la Universitat de Tel Aviv. "I tot aquest enrenou s'escau just quan es decideix la nuclearització de la regió." És un moment perillós per a Israel i el seu nerviosisme és força comprensible. Però em temo que Israel encara pot agreujar el perill a què s'exposa si cedeix al raonament -que sentim tot sovint i que esgrimeixen molts dels alts càrrecs del país- que diu que els fets recents d'Egipte demostren la impossibilitat d'una pau perdurable amb els palestins. Seria una equivocació molt perillosa.

Sens dubte, Hosni Mubàrak, aliat d'Israel durant molts anys, s'ha guanyat la còlera dirigida contra ell. El millor moment per prendre una decisió difícil i important és quan estàs al màxim de la teva força, llavors penses i actues amb més claredat. Durant els darrers vint anys, Mubàrak ha disposat de tots els suports que haurien calgut per reformar l'economia del seu país i per construir una opció política de centre legítima i moderada, per omplir el buit entre el seu estat autoritari i la força dels Germans Musulmans. Però Mubàrak va mantenir deliberadament aquest buit entre ell i els islamistes, de manera que sempre podia dir al món: "Escolliu: o jo, o ells". Ara intenta fer les reformes, obligat per la situació i sense cap suport. Massa tard.

Però el primer ministre d'Israel, Benjamin Netanyahu, perilla d'esdevenir el Mubàrak del procés de pau. Mai Israel no ha tingut més suport dels palestins que ara, i mai no hi ha hagut uns líders palestins més responsables. Netanyahu, però, s'ha servit de tota mena d'excuses per no posar un pla de pau sobre la taula. Els nord-americans ho saben. I per la tèrbola feina de la cadena de televisió de Qatar Al-Jazira, en treure fora de context (amb la intenció d'incomodar els líders palestins) les concessions palestines, ara tots sabem fins on han arribat els palestins en aquest terreny.

No, jo no sé pas si aquests líders palestins tenen prou fortalesa per tancar un acord. Però sí que sé que a Israel li convé moltíssim fer tots els possibles per posar-los a prova. Per què? Amb els líders d'Egipte i Jordània fent mans i mànigues desesperadament amb els seus governs per avançar-se al carrer i resistir, com a mínim, podem afirmar dues coses: passi el que passi en els dos països àrabs que tenen tractats de pau amb Israel, els laïcistes moderats que fins ara monopolitzaven el poder seran més febles i els Germans Musulmans, abans sense capacitat de maniobra, seran més forts. Fins a quin punt, això s'haurà de veure.

De moment, sabem que el pròxim govern egipci no tindrà la paciència ni les facilitats que va tenir Mubàrak a l'hora de tractar amb Israel. I el mateix val per al nou gabinet jordà. No us equivoqueu: el conflicte palestino-israelià no té res a veure amb l'inici de les manifestacions a Egipte i Jordània, però les relacions palestino-israelianes rebran l'impacte dels esdeveniments de tots dos països.

Si Israel no fa un esforç diligent per tancar un pacte amb els líders palestins, el pròxim govern egipci "haurà de distanciar-se d'Israel, perquè no es podrà arriscar a mantenir unes relacions tan estretes amb Israel com les que hi mantenia Hosni Mubàrak", va dir Khalil Xikaki, reconegut expert en opinió pública. Amb els grans canvis polítics de la regió, "si Israel manté una actitud paranoica, messiànica i cobdiciosa perdrà tots els seus amics al món àrab".

Diguem-ho clar, si els israelians conclouen que la inestabilitat egípcia deixa clar que Israel no pot arribar a un acord de pau amb l'Autoritat Nacional Palestina, llavors s'hauran decidit a instaurar l' apartheid en el seu estat: s'hauran decidit a ocupar permanentment Cisjordània i a implantar, d'aquesta manera, totes les condicions perquè una minoria jueva governi una majoria àrab entre el mar Mediterrani i el riu Jordà.

Els desordres a Egipte també posen de manifest que Israel està envoltat per una extensa població d'àrabs i musulmans joves que fins ara han viscut al marge de la història, aïllats de tots els corrents mundials a causa del petroli i de l'autocràcia. Però això s'ha acabat.

"Avui dia, la legitimitat s'ha de fonamentar en el que realment dónes" -em va dir una vegada al seu despatx a Ramal·lah el primer ministre palestí, Salam Faiad-. S'ha acabat allò de: «Feu tractes amb mi, perquè el altres són pitjors»".

Jo havia perdut tota la confiança en el gabinet Netanyahu i vaig instar els EUA a deixar-ho estar, però això va ser aE (abans d'Egipte).

Ara crec que el president dels Estats Units, Barack Obama, hauria de posar el seu propi pla de pau sobre la taula, bastir un pont entre les posicions d'Israel i Palestina, i exigir que totes dues parts negociïn sense condicions prèvies. És vital per al futur d'Israel -ara que hi ha una campanya internacional per deslegitimar l'estat jueu- no deixar-se arrossegar per tot el que passa al món àrab.

Una gran tempesta s'acosta, Israel: no li barris el pas.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT