El 14 d'abril
He vist el film 14 d'abril. Macià contra Companys, i en conjunt m'ha agradat. Podria fer algunes crítiques, però m'aturaré en una: l'origen del nom de Generalitat.
Després de les proclames de Companys i de Macià, quan a la Puerta del Sol encara no s'havia proclamat la República, el govern de Madrid exigia que es retirés la proclamació catalana, amb la promesa que les futures Corts ja aprovarien un Estatut autonòmic. Però Macià i els seus seguidors no es fiaven d'aquelles promeses (i el temps els donaria la raó). Abonava la confusió la imprecisió de les paraules de Macià, agreujada per les successives redaccions. El text definitiu, obra de Carrasco i Formiguera, esmenava amb precisió jurídica i amb una referència al Pacte de Sant Sebastià el de Ventura i Gassol, massa líric.
Macià feia molt cas de Carrasco i Formiguera, encara que no fos del seu partit. L'havia enviat al Pacte de Sant Sebastià, i el 16 d'abril el va enviar a Madrid a negociar amb el govern de la República. Després d'una tensa reunió, a les dues de la matinada del 17, Alcalá Zamora, acompanyat entre altres de Carrasco, va sortir a anunciar als periodistes que regnava "gran cordialitat" amb Barcelona. Carrasco va afegir: "La República farà el miracle d'unir-nos a tots". Aquell mateix 17, Fernando de los Ríos, Marcel·lí Domingo i Lluís Nicolau d'Olwer, amb Carrasco i Formiguera, van viatjar a Barcelona. La gran discussió era el títol del nou organisme català: el govern de Madrid exigia que es retirés el nom d'Estat o República Catalana.
Segons el film, va ser Fernando de los Ríos, per suggeriment de Nicolau d'Olwer, qui va proposar el nom de Generalitat. Però Manuel Carrasco i Formiguera se n'atribueix la proposta, en un context no gens escaient per arrogar-se glòries nacionalistes: el seu consell de guerra. En l'escrit de defensa que havia redactat perquè fos llegit pel seu defensor, deia: "El procesado fue el ponente de este cambio [del nom], ya que lo propuso por su cariño a las tradiciones de su tierra". I, segons l'acta del judici, a una pregunta del fiscal respon que "la República Catalana se implantó de acuerdo con el Gobierno de Madrid, siendo él que propuso el cambio de República por Generalidad". Josep Pla, a Madrid. L'adveniment de la República, conta que va facilitar a Carrasco documentació històrica: "Com a plenipotenciari del president de la Generalitat [anacronisme: encara no s'havia adoptat aquesta denominació] ha vingut a Madrid el senyor Carrasco i Formiguera [...]. Em diu que necessitaria els precedents de la qüestió catalana per reforçar i complir la missió que li ha estat encomanada. M'adreço a l'oficina de la Lliga [...] i li vaig poder proporcionar tota la documentació desitjable". Però Rovira i Virgili, en una carta a Nicolau M. Rubió del 1945, deia: "I ara us diré una cosa que molt poca gent sap: i és que la fórmula de concòrdia, o sigui, la constitució de la Generalitat catalana, la vaig proposar jo, en un moment desfavorable que feia preveure la desaparició de la República Catalana sense cap compensació".
Com conciliar aquestes dues atribucions? Tant Carrasco i Formiguera com Rovira i Virgili eren persones honestes, incapaces d'ornar-se amb plomes alienes. Havien estat correligionaris a Acció Catalana. Rovira i Virgili era un historiador molt erudit, però no va participar en aquella reunió. Carrasco no era historiador però sí molt aficionat a la història de Catalunya. Potser Rovira havia suggerit el nom a Carrasco, i aquest va proposar-lo a Macià, o a Fernando de los Ríos, que mentre no es digués ni República ni Estat no hi tindria cap inconvenient. Per als catalans, en canvi, la Generalitat era una antiga institució plenament sobirana. Va costar convèncer Macià: "Avui és el dia més trist de la meva vida", va dir.
Hi ha èxits que porten al fracàs. La facilitat amb què el 14 d'abril va caure la monarquia va fer pensar a Companys que el 6 d'octubre passaria igual. La facilitat amb què el 6 d'octubre el general Batet va sufocar la revolta de Companys va fer creure als militars revoltats el 19 de juliol que a la primera canonada totes les forces de la Generalitat fugirien. El fracàs de Sanjurjo el 10 d'agost del 1932 va fer que Azaña i Casares Quiroga, malgrat les notícies que els arribaven de la conspiració militar, deixessin que tirés endavant, pensant que, com el 1932, la dominarien amb facilitat i d'aquesta manera esbandirien definitivament els enemics de la República. I així fou com va venir la Guerra Civil.
