El darrer teatre de Josep M. de Sagarra

Peces històriques triades per Josep Maria Casasús[...]

Sagarra, com a home de teatre, discutit o no, arribà a ésser únic. En primer lloc, perquè, en els seus primers anys d’escriptura, moriren Àngel Guimerà, Ignasi Iglésias i Santiago Russinyol; es jubilaren Joan Puig i Ferreter, Adrià Gual i, ja al començament de la II República, Josep Pous i Pagès. Aquest buit, ell i Carles Soldevila l’ompliren amb solvència i, ben aviat, el primer aconseguí de fer-se seva la capitania efectiva de la nostra escena, almenys i amb els lapses de rigor, fins als anys cinquanta. En segon lloc, perquè Sagarra manipulà els vells esquemes modernistes amb originalitat, i assolí de fabricar un teatre que, en certs aspectes, realitzà les necessitats més primàries de la societat catalana de la pre-guerra. [...] La gran època de Sagarra comprengué els anys 20 i, sobretot, els anys 30. La guerra civil ensorrà el món que l’havia fet possible, evaporà moltes de les seves conviccions i, així, en retornar del seu exili voluntari, inicià una segona època que, globalment, traí el seu profund desencaix amb tot el que l’envoltava i, encara més, la seva lenta decadència de creador. En aquesta segona època, en efecte, ja no escriví cap novel·la; només escriví un únic -i inacabable- poema sobre Montserrat, que és una de les baluernes més ensopides d’aquest segle, i, en general, concentrà tota la seva activitat cap al periodisme, les memòries, les traduccions i el teatre. El periodisme, exercit en una llengua que no era la seva, resultà desfibrat; les memòries i les traduccions -darrer recurs d’un escriptor que ja no disposa d’una imaginació actuant- foren les seves aportacions literàries més rodones. A les taules, però, procurà de renovar-se d’acord amb les necessitats dels nous temps i, en el bienni 1947-48, estrenà dues peces importants: La fortuna de Sílvia i Galatea. Ara: aquesta renovació fou efímera i més formal que real. “Amb La fortuna de Sílvia -escriví el mateix Sagarra-, amb Ocells i llops i sobretot amb Galatea creia, i crec sincerament, que intentava fer un teatre més d’acord amb la meva consciència i més d’acord amb el clima espiritual del nostre temps, però també m’adonava que el públic d’aquí, i el meu públic, no estaven per innovacions ni per filigranes, i que pel meu nou camí, si aconseguia l’assentiment d’una minoria selecta, a fi de comptes m’hi feia més savi que ric.” [...]