Publicitat
Publicitat

De debò l'euro serà salvat?

La setmana passada, Mario Draghi, president del BCE, va declarar que la institució que dirigeix "està preparada per fer tot el que calgui per protegir l'euro"; i els mercats ho van celebrar. En particular, els tipus d'interès dels bons espanyols van caure de manera abrupta i les borses van pujar arreu. Tanmateix, ¿de debò l'euro serà salvat? Això encara no està gens clar. Per començar, la moneda única d'Europa es va construir amb defectes estructurals greus. I, de fet, Draghi ho ha admès. "L'euro és com un borinot", ha declarat. "És un misteri de la natura, perquè no hauria de volar i, no obstant, ho fa. El fet és que l'euro ha estat un borinot que ha volat molt bé durant anys". Però ara ha deixat de volar. Què s'hi pot fer? La resposta, deia Draghi, és "fer tots els cursos per arribar a ser una abella de debò". Deixant de banda el dubtós exemple biològic, el que pretenia dir Draghi s'entén. A la llarga, l'euro serà viable només si la UE es converteix en alguna cosa molt més semblant a un país unificat.

Pensem, per exemple, en la diferència entre Espanya i Florida. A tots dos llocs hi va haver enormes bombolles immobiliàries, seguides de crisis bancàries. Però a Espanya la crisi té una duresa desconeguda a Florida. Per què? Perquè quan la crisi va colpejar, Florida podia comptar amb Washington per continuar pagant la Seguretat Social i el Medicare, per garantir la solvència dels seus bancs, per proporcionar ajuda d'emergència als aturats... Espanya no disposava d'una xarxa de seguretat com aquesta, i això caldria arreglar-ho. Però la creació d'uns Estats Units d'Europa no tindrà lloc en un futur pròxim, si és que mai ha de tenir lloc, i la crisi de l'euro és ara. I què es pot fer per salvar la moneda? Per què el borinot va poder volar durant un temps? Per què l'euro semblava funcionar durant els seus vuit primers anys, si fa no fa? Perquè els defectes estructurals quedaven tapats pel boom al sud d'Europa. La creació de l'euro va convèncer els inversors que els préstecs a països del sud, com ara Grècia i Espanya, abans considerats arriscats, eren segurs, de manera que els diners van fluir cap a aquests països, per cert, excepció feta de Grècia, principalment per finançar el sector privat, i no el públic. I per un temps tothom estava content. Al sud d'Europa, les enormes bombolles immobiliàries van conduir a l'auge de l'ocupació en el sector de la construcció, tot i que la indústria es feia menys competitiva. Mentrestant, l'economia alemanya, que s'estava estancant, es va reanimar gràcies a l'augment de les exportacions a aquestes economies del sud inflades per la bombolla. L'euro semblava funcionar.

Aleshores, van esclatar les bombolles. Els llocs de treball de la construcció van desaparèixer i l'atur al sud es va disparar. Els ingressos van caure en picat: els grans dèficits pressupostaris, en la major part, són una conseqüència, no pas una causa, de la crisi. Els inversors van marxar corrents i van fer pujar el cost dels préstecs. En un intent d'apaivagar els mercats financers, els països afectats van imposar dures mesures d'austeritat que van agreujar les seves crisis. I l'euro en conjunt sembla trontollar perillosament. Què podria revertir aquesta situació? La resposta és clara: els dirigents polítics haurien de a) fer alguna cosa per abaixar el cost dels préstecs dels països del sud d'Europa i b) proporcionar als països deutors una oportunitat de sortir-se'n gràcies a les exportacions semblant a la que va tenir Alemanya durant els anys de bonança, és a dir: crear un boom a Alemanya que reprodueixi el dels països dels sud d'Europa entre el 1999 i el 2007. (I, en efecte, això comportaria una inflació temporal a Alemanya.) El problema és que els dirigents polítics d'Europa semblen reticents a fer a) i gens disposats a fer b).

En els seus comentaris, Draghi bàsicament va llançar la idea que el BCE compri grans quantitats de bons dels països del sud, per fer baixar el cost dels préstecs. Però durant els dos dies següents van sortir responsables alemanys per posar aigua al vi. Draghi podria ignorar les objeccions alemanyes, però ho faria? I la compra de bons és la part fàcil. L'euro no pot salvar-se si Alemanya no està disposada a acceptar una inflació substancialment més elevada durant els pròxims anys, i fins ara no he observat cap indici que els responsables alemanys estiguin disposats a valorar aquesta possibilitat. En lloc d'això, continuen insistint -malgrat la successió de fracassos- que tot anirà bé si els deutors s'atenen als programes d'austeritat. ¿L'euro, doncs, pot ser salvat? Sí, probablement. Hauria de ser salvat? Sí, encara que la seva creació sembla ara un immens error. Perquè el fracàs de l'euro no només provocaria problemes econòmics, seria un cop enorme a tot el projecte europeu. ¿Però serà salvat realment? Malgrat la mostra de determinació de Draghi, això, com he dit, no està gens clar.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT