Publicitat
Publicitat

Una dècada prodigiosa

No, no és la que ara acaba. És cert que durant aquests anys la nostra economia ha anat creixent a bon ritme: el nostre producte interior brut gairebé arriba gairebé al bilió i mig de dòlars; però, què més hi ha? Ni tan sols hem estat capaços de repartir una mica millor aquesta riquesa: els nostres prop de 30.000 dòlars de renda per càpita amaguen una de les distribucions menys equitatives d'Europa. I ja hem vist com han acabat aquests anys d'abundància. ¿Hi ha alguna cosa que mereixi el qualificatiu de prodigiós? Potser la nostra estupidesa.

La dècada que ve serà molt diferent. Els nostres creditors ja es preocuparan que anem tornant el que puguem dels molts diners que els devem, de manera que ens haurem d'anar acostumant a estirar el braç una mica menys que la màniga. Alliberats de la insidiosa temptació d'enriquir-nos, disposarem d'una energia i d'un temps preciosos, que podrem dedicar a construir un país més prometedor que el que avui tenim.

Començarem per l'educació. Sense negar que les setmanes blanques, les hores d'això i d'allò, l'ensenyament per a una ciutadania dubtosa, el repartiment de competències, els vels i els crucifixos dins i fora de les aules són assumptes de gran importància per als múltiples interessos creats entorn de l'educació, tornarem a pensar en l'educació com la pedra de toc del futur dels nostres joves. Això ens farà canviar alguns continguts, de manera que els nostres alumnes surtin més ben preparats per a un futur professional que s'endevina difícil: per donar-ne alguns exemples, ensenyarem que l'anhídrid carbònic és només un gas entre molts altres; que la botànica no es limita a l'estudi de la desforestació; que la naturalesa no és només un camp de batalla que es disputen multinacionals i ecologistes. Però encara farem més: canviarem l'enfocament. Procurarem que els nostres alumnes no escullin una professió pensant només en els ingressos que promet (perquè aquestes expectatives pot molt bé que no es compleixin); que no pensin en l'educació només com un passi per entrar a la classe mitja alta (perquè potser no hi entraran); procurarem no només armar-los per competir en el món que els envolta, sinó animar-los a entendre'l, i obrir-los les portes de la saviesa que durant mil·lennis han anat acumulant els nostres predecessors.

En l'àmbit, més prosaic, de l'economia, recordarem que en una societat ben construïda, cadascú té, a més dels seus gustos i preferències personals, una funció per complir; que la de l'empresari no és guanyar diners sinó organitzar els recursos al seu abast de la manera més útil a la societat, guanyant-hi diners. En aquest moment, la seva funció es concreta en la tasca de donar llocs de treball de qualitat a un capital humà cada vegada més ric que sovint no té cap més sortida que emigrar. No ens podem permetre ser exportadors permanents de talent, i saber retenir-lo és, en bona part, responsabilitat de l'empresari. Si se'n surt, ningú li hauria de recriminar-li el que guanya (després d'impostos).

Diuen que a l'antiga Grècia la llibertat que conferia la condició de ciutadà comportava el deure de defensar la ciutat de l'enemic exterior -l'invasor- i l'interior: la corrupció. Havent abdicat del tot de la defensa exterior, hem d'admetre que no hem dedicat gaire atenció a la lluita contra l'enemic interior. No em refereixo a la corrupció de què els diaris fan notícies, i que s'encarreguen de combatre, millor o pitjor, els òrgans de l'Estat; sinó a aquella altra corrupció, de la qual molts som més o menys còmplices; a aquella inclinació que tan bé va definir el mateix Adam Smith: "La disposició a admirar, gairebé a reverenciar, els rics i els poderosos i a menysprear, o com a mínim desdenyar, la gent de pobra i mesquina condició -deia- és la més gran i més universal causa de corrupció dels sentiments morals". Hem d'admetre que hem cedit a aquesta inclinació massa sovint, i que hem d'intentar fer-ho millor a partir d'ara.

Educació, empresa, corrupció: tres assumptes que haurien de cuidar si volem que el país reprengui el camí de sortida d'un passat recent trist i mediocre, un camí del qual ens havia desviat l'última dècada. Hi ha altres assumptes, esclar, però aquests són molt importants. D'opinions n'hi pot haver moltes, però cal que siguin emeses i discutides com a tals i no utilitzades com a armes al servei d'interessos de tot ordre. Aquests tres assumptes tenen, a més, dues grans virtuts: la primera és que impliquen a tothom; no podem escudar-nos en dictàmens d'experts ni confiar que ja s'encarregarà de solucionar-los algun ministeri. Ho hem de fer nosaltres. La segona virtut, cosa molt important en aquests moments, és que anar-los resolent no costa diners: no podem fer servir la manca de pressupost com a excusa per no abordar-los. Lliures de distraccions més mundanes, tenim temps i energia per dedicar-hi. Si ho fem seriosament, ¿no els sembla que la dècada que ve serà veritablement prodigiosa?

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT