Unes dècimes (de febre)
Reunions i més reunions, vivim en un món permanentment reunit, que necessita convocar un reunió per preparar la propera i poder contestar al mòbil, ni que sigui en un missatge de veu, que la persona sol·licitada no pot contestar perquè està reunida, com és propi de la gent seriosa i sensata. Ja ho va dir el poeta Pere Quart, altrament conegut com a Joan Oliver, després d’esgotar la seva paciència en les moltíssimes reunions a les quals es veia obligat com a escriptor, com a editor i com a activista antifranquista (si no era que coincidien totes tres facetes a la vegada): “És molt probable que no visquem mai units, però sí que algun dia morim reunits”. No és la primera vegada i si el diari ho vol no serà la darrera que citem aquesta ocurrència en aquesta columna, però és que em sembla un exemple preclar de discurs predictiu, del qual la relació entre la política catalana i l’espanyola encara avui pot treure profit.
Ahir que és fresc, el vicepresident econòmic del govern de Catalunya, Oriol Junqueras, es va reunir amb el ministre d’Hisenda del govern d’Espanya, Cristóbal Montoro. Una reunió de primer nivell, com es pot deduir de la titularitat dels càrrecs dels dos personatges que la protagonitzaven. De la reunió només n’ha sortit una cosa. Montoro es compromet a apujar el sostre del dèficit de Catalunya unes quantes dècimes no només per al 2016, com ja s’havia anunciat, sinó també per als anys 2017 i 2018, de manera que s’ajorna fins al 2019 el punt suposadament òptim en què el dèficit català arribi al zero per cent. L’objectiu, doncs, s’ajorna fins d’aquí tres anys. O d’aquí cinquanta, tant se val. Tanta magnanimitat posa els pèls de punta.
Sobretot perquè només té una explicació, i és que el PP s’ha adonat que se li ha acabat la seva penosa legislatura en funcions i ara s’han de preparar per a les eleccions del 26 de juny. Que guanyaran, no en tinc cap mena de dubte. En tenen prou amb unes quantes mesures decoratives, com ara concedir una mica de dèficit a Catalunya, i confiar en la inoperància i la manca de força dels seus rivals electorals. Per desgràcia no s’equivoquen gens.
El PP, o si més no el PP que mana, s’ha avesat a adoptar l’estratègia del seu líder, Mariano Rajoy, que consisteix a fumar-se un puro, mirar el partit del Madrid, i reunir-se de tant en tant (però no gaire) amb els seus adversaris. Allò que en català se’n diu qui dia passa, any empeny. I qui diu any o dia, diu legislatura.
De manera que aquí els tenim, fent promeses sobre dèficit públic a tres anys vista i per boca d’algú tan creïble com el ministre Montoro. Personalment, amb aquesta proposta d’apujar unes dècimes el sostre del dèficit m’he quedat molt més tranquil que no estava. El resum és que el PP, com dèiem, d’aquí un parell de mesos tornarà a guanyar les eleccions, i els catalans, fotuts i contents. I el president Rajoy, la mar de content amb les dècimes de temperatura que li concedeixi la lenta combustió del seu puro.
