Una dedicatòria especial / Rèquiem abans d'hora
Una dedicatòria especial
Sembla impossible. Al juny farà set anys, ja, que va morir en Jesús Moncada. En aquell moment, en què els diaris encara no s'havien copiat els uns als altres el costum de destinar una pàgina als obituaris, l'escriptor Emili Teixidor va escriure un article on suggeria que s'edités un llibre que aplegués els dibuixos que tenia el costum de fer a tothom que li demanava que li dediqués un Camí de sirga , unes Calaveres atònites o unes Cabòries estivals . I és que en Jesús, amb un retolador negre i quatre llapis a la butxaca, t'hi pintava un caricatura en un tres i no res. El desig de l'Emili Teixidor s'ha acomplert, finalment. El llibre ja és als aparadors. Mercè Biosca, una estudiosa de l'obra de Moncada, s'ha entretingut a contactar amb una setantena d'amics i familiars de l'escriptor mequinensà per recollir un grapat de dibuixos. Ordenats i classificats, ens presenta un volum curiós, que val la pena tenir i fullejar. A part d'uns autoretrats impagables -barba, ulleres, pipa i bufanda- hi apareixen una col·lecció de guàrdies civils, monges, capellans, beates, minaires i llaüters, és a dir, el món de la seva infantesa abans de deixar Mequinensa. A Barcelona, l'any 66, Moncada hi venia per pintar però, de mica en mica, l'escriure li va anar arraconant el dibuix fins que els llapis li servien per fer l'ullet als seus lectors. L'estrella d'aquest llibre singular són, al meu entendre, les reflexions dels seus alter ego , el Nelson -el cocodril titular de l'Ebre- i la Cassandra, la xuta que sentencia sobre la vida des de dalt d'un tronc. El llibre m'ha servit, també, per conèixer el Rom, el seu gos de debò, personatge recurrent de la seva obra. Me n'havia parlat en algunes ocasions i ara, finalment, he descobert la seva pinta de quisso eixerit.
Rèquiem abans d'hora
Diagonal amb Rambla Catalunya. Gran Via amb Casanova. Mestre Nicolau amb Pau Casals. Mandri. Londres amb... Cada vegada que Pedro Piqueras parla d'una catàstrofe tanquen dos quioscos. Fora de Barcelona, pitjor. Podríem fer inventari de llocs on havíem comprat el diari i, ara, només hi queden quatre grafitis. A Sant Joan Despí, darrere de TV3, el quiosc ja fa anys que va abaixar la persiana. A l'estació de Bellaterra, el tiet del Sergio Busquets va tocar el dos. N'han tancat 100 en un any, pels 800 punts de venda que encara queden a la gran Barcelona. A canvi d'un marge minso (un 20% de cada diari, net d'IVA), el sacrifici és de set dies a la setmana, 362 dies a l'any. I sempre colgats pels fascicles de setembre o per les promocions de ganivets i cassoles. Abans de la llei antitabac, venien paquets de Marlboro. Ara, a part de diaris i revistes, els queda un món de cromos i palotes . Amb tot, cada dia 350.000 catalans es lleven i compren un diari d'informació general. Per als quiosquers, però, no n'hi ha prou per arribar a final de mes. I encara menys si un terç d'aquests addictes ja s'han fet subscriptors i se'l troben, còmodament, a la porteria de casa. Les xifres indiquen que, amb l'arribada de la crisi, cada any a Catalunya es venen un 7% menys de diaris de paper que l'any anterior. És una baixada constant, que assenyala la tendència. Però mig milió de diaris (si hi sumem els esportius), encara són molts. Potser ni de coca-coles ni de iogurts se'n venen tants cada dia i, per tant, potser seria una bona idea que els editors de premsa s'agrupessin per mirar d'adquirir els quioscos sense vida i tornar-los a posar en marxa, per prestigiar el seu producte. Perquè no sembli que és un món a les absoltes. Un diari, al capdavall, és part de la nostra vida.
