En defensa de Félix de Azúa
Les declaracions de les últimes setmanes del flamant acadèmic de la llengua espanyola han estat condemnades i atacades de manera unànime. I s’entén. Perquè han rebut els mestres i el sistema educatiu català -amb allò de l’odi a Espanya-, ha rebut Ada Colau -amb allò d’enviar-la a fer de peixatera-, han rebut totes les institucions catalanes -amb metàfores més que desafortunades arran dels xiprers d’Albert Boadella-. Azúa, amb els seus insults i les seves mentides, ha anat més enllà del seu habitual esperit provocador, més enllà del que els seus admiradors tant li hem valorat. La provocació, aquest cop, ha perdut ironia. Només ha quedat agror, una agror filla del ressentiment.
El traç gruixut i ofensiu de les seves paraules impedeix aprofundir en possibles debats que es poden entreveure en alguna de les seves afirmacions. Azúa ha tocat els dos moviments que més il·lusió generen avui a Catalunya, els dos moviments que, com a conseqüència del mateix entusiasme, més intocables són: l’independentisme i la nova esquerra liderada per Ada Colau. Uns i altres, sovint enfrontats, s’han posat d’acord. A vegades les amistats comencen compartint algun enemic.
El sistema educatiu català té, entre altres objectius, adoctrinar nacionalment. Com l’espanyol o el francès, tot sigui dit. Perquè les hegemonies es construeixen des de l’educació i des dels mitjans de comunicació. I aquest ús, tot i que és habitual, es debat poc. La insuficient preparació acadèmica d’alguns càrrecs públics també mereix un debat. Complex, perillós, però interessant. El silenci general davant l’atac i les amenaces rebuts per Boadella el trobo preocupant, especialment en una societat tan susceptible davant qualsevol expressió violenta, per simbòlica que sigui. Però esclar, aquests debats que podrien ser intel·ligents han quedat tapats per la mateixa agressivitat verbal d’Azúa: odi, peixateres, nazis.
El ressentiment de Félix de Azúa, el seu menyspreu i falta de respecte a persones i comunitats, no disminueix ni un gram l’admiració que sento per la seva trajectòria intel·lectual expressada sobretot en la seva obra. Aquests dies he pogut llegir molts articles que minimitzaven la seva vàlua intel·lectual, la seva carrera acadèmica, crítica i literària arran d’aquestes desafortunades declaracions. I res del que pugui dir Azúa canvia el valor de la seva obra, per molt que alguns que dubto que l’hagin llegit la menyspreïn. Historia de un idiota contada por él mismo és una lúcida broma sobre la modernitat i la seva absurda obsessió per la felicitat. A Diario de un hombre humillado el tedi i l’absurd eren forma i contingut: la buidor s’explicava mostrant-se. Els seus llibres sobre Baudelaire són una bona crossa per acostar-nos a Les flors del mal. Lecturas compulsivas és la millor campanya en favor de la lectura. I les ficcionades autobiografies (una sin vida i l’altra de papel) retraten un home que, de tanta lucidesa, s’ha quedat sense esperança. I s’enriu del que és i del que ha estat. Amb una crueltat més gran que la que destina a criticar Ada Colau. Això sí, amb una ironia, elegància, distància i intel·ligència que no han aparegut per enlloc en les declaracions d’aquests dies. És precisament perquè és lúcid i intel·ligent, perquè és una de les persones més brillants que he conegut, que em dolen les seves paraules.
A Félix de Azúa li fa mal Catalunya. L’entenc. I com a conseqüència de les seves crítiques radicals al país, s’ha sentit expulsat —o s’ha autoexpulsat— de la “tribu”. Una llàstima: m’agradaria un país amb marges més amplis, en el qual no perdéssim un Azúa o en el qual en morir un Eugenio Trías li fem l’homenatge que mereix. Però quan Azúa marxa, quan ens abandona, no es queda ni un sol minut a la intempèrie. Ràpidament busca recer en una altra “tribu”. Abandona la bruta, trista i dissortada pàtria per anar oest enllà, on la gent no és ni més neta, ni més culta, ni més feliç. Una pàtria, com a mínim, tan bruta i trista com la nostra. Una pàtria a la qual mai no critica. Una pàtria molt més poderosa. Una pàtria que li ofereix sou i despatx al Museo del Prado. I aquesta absència de crítica, aquesta comoditat, no té res a veure amb l’exili. No només el com distorsiona el què. El que més valor treu al que diu és des d’on ho diu.
Defenso la seva trajectòria, defenso el seu “Titanic”, defenso la seva obra. Però treu massa rèdit de criticar els uns i callar sobre els altres perquè, malgrat el meu agraïment per tantes hores de bona lectura, pugui ser-ne el millor advocat defensor.
