El dèficit i jo som així, senyora

A propòsit de la decisió del govern espanyol d'apujar el sostre del dèficit per a l'any en curs del 4,4% (malèvolament fixat pels pèrfids socialistes) al 5,8%, hi ha premsa que hi veu una lloable intenció de Mariano Rajoy de plantar-se davant de les imposicions francoalemanyes. Fins i tot fra Rubalcaba va sortir a beneir la mesura, desmarcant-se encara, i a títol post mortem, d'aquell agrimensor de núvols anomenat Zapatero (de l'executiu del qual, per cert, Rubalcaba va ser vicepresident, tot i que aquesta dada se li ha esborrat de la memòria). Això del dèficit és una matèria altament làbil, que tan aviat pot ajustar-se com relaxar-se, depenent de les condicions climatològiques. Els polítics de la Pell de Brau, pel que es veu, també en són, de làbils, de tal manera que sempre sabem a què ens hem d'atendre.

La senyora Merkel i els seus adlàters de l'alta enginyeria econòmica, en canvi, no creuen que la notícia sobre el dèficit espanyol sigui tan digna de celebració: a Brussel·les més aviat se'n lamenten, i anuncien una reacció poc falaguera dels nous titans coneguts com els Mercats. Ves que no s'emprenyin, venien a dir. De manera que al comú dels mortals no ens queda clar si Don Mariano es planta heroicament o més aviat s'escaqueja fugint per la tangent. Si el president del govern d'Espanya marca els seus propis temps (com acostumen a afirmar, amb la boca molt plena, els seus partidaris), o bé si està agafant el camí més curt per convertir-se en un nou Berlusconi en el context d'una UE que no mira amb gaire bons ulls les particularitats ni els personalismes. O pitjor encara, si no està insinuant una finta que pugui dur Espanya a l'horror dels horrors, que és assemblar-se (ni que sigui vagament) a Grècia. Tot podria ser, perquè res no queda clar a hores d'ara. El que els analistes hispànics ponderen com una decisió valenta, a altres analistes menys patriòtics els pot semblar una estripada de la baralla escassament acceptable. I el que és pitjor, envoltada d'aquella aroma d'irresponsabilitat tan característica del sud, allà on les antigues males llengües deien que començava l'Àfrica.

Parlem de patriotisme perquè això és justament el que va fer Rajoy per justificar l'increment de la previsió sobre el dèficit. Va parlar de decisió sobirana, va admetre que no n'havia parlat amb els socis de la UE i que no pensava fer-ho fins al mes d'abril, i, ja que hi era, va tornar a aprofitar l'avinentesa per carregar els neulers dels comptes que no surten a les comunitats autònomes, que, com tothom sap, tenen la culpa de tot. En algunes d'aquestes comunitats, com per exemple Catalunya, el dèficit encolomat per l'Estat és del 3,72% per a l'any 2011, quan la previsió inicial del govern d'Artur Mas era del 2,66% , tot i que l'havia revisat a finals del mateix any i l'havia fixat en un 3,29%. És el que dèiem: el dèficit és una cosa que s'arrufa i s'allarga segons la temperatura (i no buscarem comparacions procaces). I Espanya, ahir, avui i sempre, is different .