Publicitat
Publicitat

Un tast de català

Mentre ens deixin, el gust serà nostre

És època de mal de coll. Només cal veure els anuncis de la tele. Però allà, sovint, el mal de coll és mal de gola, una manera de dir-ho més paral·lela al dolor de garganta . La pressió, en aquest cas, és triple: s'assembla al castellà, ho diuen alguns dialectes i, per postres, és més lògic: permet distingir-lo del dolor muscular o cervical. Potser en aquest cas la lògica és tan forta que un ús que no era estàndard ho acabarà sent.

Però la lògica no pot ser sempre l'únic àrbitre. Si filéssim molt prim, podríem dir que el gust és una sensació que experimentem ( gust ve de tast) i el sabor una propietat de les coses experimentades. Per estricta lògica, una sopa hauria de tenir sabor, no pas gust. I, també aquest cop, els anuncis de la tele -tan lògics, ells- ens diuen que molts menjars que sempre havien tingut gust ara tenen sabor.

Per sort, el sentit de les paraules no el fixa la lògica sinó la convenció. I el que dóna gust a una llengua és el pòsit creat per un ús de segles. Si la passem per l'adreçador de la lògica, la despersonalitzem. Sobretot quan la lògica serveix de coartada per legitimar la forma més acostada al castellà.

Una sopa amb sabor, per mi, no té gust de res. I encara que, segons el DIEC, pugui saber a poc i al Noi de la Mare li sàpiga bona, no tinc cap dubte que trasplantar aquests usos antics i dialectals a l'estàndard és un castellanisme. I ara callo, que tinc mal de coll.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT