16/12/2014

La fi del Gran Experiment

3 min

L’eliminació de la propietat privada en els mitjans de producció, l’eradicació de l’explotació, així com la resolució dels antagonismes socials, estan portant a la pràctica desaparició de les arrels socials de la delinqüència a l’URSS”. Aquesta va ser fins fa un quart de segle una de les divises ideològiques fonamentals de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) i dels seus països satel·litzats. Enguany fa 25 anys de la caiguda del Mur de Berlín, tot i que l’URSS, en realitat, va durar oficialment fins al 1991. Amb diferents vicissituds històriques i variats matisos ideològics, l’experiment encara persisteix a Cuba o a la República Popular de Corea del Nord. El terme experiment, per cert, no té aquí un sentit metafòric, i per això hem iniciat aquest article amb un dels seus punts de partida més importants.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

És important observar que no es tracta pas d’un experiment polític, o fins i tot social, sinó antropològic. L’objectiu final no era reformar l’economia, les relacions laborals, l’estat. No: el veritable objectiu final era una reforma de la naturalesa humana que fes innecessàries coses tan diverses com els contractes mercantils, les presons o els partits polítics. Un cop desaparegudes les contradiccions del sistema capitalista, afloraria finalment l’harmonia primigènia que ens agermana com a humans. D’aquesta manera, el futur de la humanitat acabava coincidint amb els seus inicis, els que va descriure Rousseau al segle XVIII: l’Estat de Naturalesa. Paradoxalment, el progrés era contemplat com una mena de gran retorn a l’estadi en què no era necessari l’estat. Perquè el socialisme soviètic -continuem amb les paradoxes- havia edificat l’estat més obsessivament omnipresent del món tot just amb la intenció... de suprimir-lo. Arribaria un dia, segons els vaticinis de Marx, que l’estat deixaria de tenir sentit. Un cop eradicada la propietat privada i l’explotació humana, ¿quin sentit tindria robar? I si robar havia deixat de tenir sentit, ¿per a què servirien les presons? ¿I la policia? I les fronteres? Ja no servirien de res: la gran reforma antropològica, el triomf de la utopia, no només canviaria les estructures polítiques, sinó també a nosaltres mateixos -el més profund i essencial de nosaltres mateixos.

El gran violoncel·lista letó d’origen jueu Mischa Maisky va passar uns quants anys de la seva vida en una clínica psiquiàtrica tot i que l’home, aparentment, ha estat i continua sent una persona assenyada i lúcida. Maisky, com tantíssimes altres persones, no seguia marcialment els dogmes soviètics, cosa que el transformava en un enemic de la classe treballadora. No podia ser un delinqüent, perquè aquests havien quedat enrere un cop engegats els plans quinquennals i eliminades les contradiccions del sistema. Què era, doncs? Un malalt mental, clarament. Una persona racional no podia estar en contra de la utopia que redimiria l’ésser humà del malson que va comportar la instauració de la propietat privada. Impossible. Segur que amb uns quants anys de repòs, píndoles sedants i algun electroxoc de tant en tant, podia superar aquell terrible trastorn mental que el feia ser hostil a la redempció final del gènere humà...

Avui, un quart de segle després, la gran tragèdia que va suposar el socialisme comença a oblidar-se perillosament. Ningú no gosaria fer acudits sobre Auschwitz, però el gulag sí que es pot relativitzar i banalitzar, sovint amb una rialleta condescendent. Recordo haver llegit en l’extraordinari assaig històric d’Alan Bullock, Hitler i Stalin, vides paral·leles, una dada numèrica al·lucinant: una execució massiva d’oficials durant les purgues de Stalin, duta a terme en un sol dia de l’any 1937, superava en nombre el total d’executats en l’època tsarista. Només és una anècdota en un oceà de crims i vulneracions sistemàtiques de la dignitat de les persones. Convé no oblidar-ho, tot això. Darrerament, la virulència de la crisi econòmica ha generat irades -i merescudes- crítiques al sistema capitalista. No només em sembla legítim, sinó també necessari. Aquestes crítiques, però, no poden anar acompanyades de la defensa acrítica, frívola i un punt indocumentada del sistema que es va esfondrar fa 25 anys. Els camps de concentració, els afusellaments massius o els milions de morts per inanició a l’Holodomor d’Ucraïna s’han de tractar amb respecte. No és una qüestió ideològica o política, sinó una cosa més elemental i alhora més important: no podem riure’ns dels milions de morts d’aquell absurd experiment, ni ocultar la memòria del seu dolor, ni menystenir-lo.

stats