Sí, "és d'ells", però ho arreglem o què?

Tota la família era al sofà mirant la tele i, de cop i volta, s'espatllava el so, o apareixien algunes ratlles. Algú s'aixecava, tocava botons, clavava algun copet a l'aparell, i després arribava a la conclusió més tranquil·litzadora: "És d'ells". Una frase curtíssima que ho resolia gairebé tot: et treia responsabilitat, et permetia tornar a seure al sofà, t'estalviava anar fent proves ridícules. Només hi havia un petit problema: la tele no funcionava. Bé, fins que ells ho resolien. No compararé la crisi actual amb aquelles teles, per no ofendre-les, però la situació és molt semblant. Res no funciona, i tothom té clar que "és d'ells". Un immens jocs de nines russes en què cadascú té algú més gros que té més culpa. I ja ens ho arreglareu. No aprofito la constatació per diluir responsabilitats o repartir-les massa. Cadascú les seves, i en proporció amb capacitats i obligacions. Però la tele està tan espatllada que no ens podem quedar al sofà esperant. Som víctimes, però no ens podem permetre ni el luxe de fer victimisme i prou. No dic que tothom hagi de trobar solucions. Només dic que, a la feina, a la vida, en cada situació, sintonitzo molt més amb els que intenten arreglar fins i tot els problemes que no han causat que no amb els que s'estalvien responsabilitats dels errors propis carregant el mort a algú altre. Perquè sempre pots dir que és d'ells, sobretot si ells no t'escolten.