Publicitat
Publicitat

La depressió de l'Excel

En l'era de la informació els errors matemàtics poden portar al desastre. El Mars Orbiter de la NASA es va estavellar perquè els enginyers es van oblidar de convertir unes dades al sistema mètric decimal. L'aventura del banc JP Morgan Chase amb el borsista anomenat London Whale va acabar malament en part perquè els analistes es van equivocar i van dividir per una suma en lloc d'una mitjana. Així doncs, ¿és possible que un error de codificació d'Excel hagi destruït les economies del món occidental?

Vet aquí la història tal com està a dia d'avui: a principis del 2010, dos economistes de Harvard, Carmen Reinhart i Kenneth Rogoff, van difondre un document, Growth in a time of debt [El creixement en una època d'endeutament], que pretenia identificar un llindar crític, un punt d'inflexió, per a l'endeutament públic. Afirmaven que, quan el deute supera el 90% del producte interior brut, el creixement econòmic baixa dràsticament.

Reinhart i Rogoff tenien credibilitat gràcies a un llibre anterior, molt aplaudit, sobre la història de les crisis financeres. El calendari de l'operació va ser perfecte. L'obra, que va sortir justament en el moment en què Grècia entrava en crisi, anava com anell al dit als nombrosos dirigents que volien fer el gir de l'estímul cap a l'austeritat. En conseqüència, el document es va fer famós a l'acte. Va ser i encara és, sens dubte, l'anàlisi econòmica més influent dels últims anys.

De fet, Reinhart i Rogoff van aconseguir aviat el rang de personatges sagrats entre els autoproclamats guardians de la responsabilitat fiscal; la seva teoria sobre el punt d'inflexió no es va considerar com una hipòtesi controvertida, sinó com un fet inqüestionable. Per exemple, un editorial del Washington Post de principis d'aquest any ens posava en guàrdia contra qualsevol relaxació en matèria de dèficit, perquè "ens acostem perillosament a la xifra del 90% que els economistes consideren com una amenaça per a un creixement econòmic sostenible". Fixeu-vos en l'expressió: "els economistes", no "alguns economistes", i molt menys encara "alguns economistes molt qüestionats per altres economistes que tenen també molt bones credencials", que era la realitat.

Perquè la veritat és que Reinhart i Rogoff van rebre crítiques molt serioses des de bon començament, i la polèmica va anar creixent amb el temps. Tan bon punt es va fer públic l'estudi, molts economistes van assenyalar que la correlació negativa entre el deute i els resultats econòmics no havia de significar per força que un endeutament elevat hagués de provocar la caiguda del creixement. Podria molt ben ser a l'inrevés: uns mals resultats econòmics poden fer pujar l'endeutament. En efecte, no hi ha dubte que aquest és el cas del Japó, que es va començar a endeutar de valent només quan a principis de la dècada del 1990 el seu creixement es va enfonsar.

Al cap d'un temps va sorgir un altre problema: a altres investigadors que feien servir unes dades sobre deute i creixement aparentment anàlogues a les de Reinhart i Rogoff no els sortien els mateixos resultats. Solien trobar una certa correlació entre un deute elevat i un creixement lent, però res que s'assemblés al punt d'inflexió del 90%, ni a cap percentatge de deute de cap mena.

Al final, Reinhart i Rogoff van deixar que els experts de la Universitat de Massachusetts es miressin el full de càlcul original, i així es va resoldre el misteri dels resultats que no es podien repetir. En primer lloc, havien omès algunes dades; en segon lloc, havien utilitzat uns procediments estadístics inusuals i força qüestionables i, finalment, sí, hi havia un error de codificació a l'Excel. Corregiu aquestes rareses i errors i obtindreu el que altres especialistes han descobert: una certa correlació entre un endeutament elevat i un creixement lent, sense cap pista, però, que indiqui què està provocant què, ni el més mínim indici del llindar del 90%.

La resposta de Reinhart i Rogoff ha estat reconèixer l'error de codificació, defensar la resta de les seves decisions i dir que mai han afirmat que el deute causi necessàriament un creixement lent. En això fan una mica de trampa, perquè en repetides ocasions havien insinuat aquesta idea, tot i que evitaven expressar-la clarament. De tota manera, el que de debò compta no és el que volien dir, sinó com es va interpretar la seva obra: els defensors entusiastes de l'austeritat van pregonar que el suposat punt d'inflexió del 90% era un fet provat i un motiu per retallar la despesa pública, malgrat les massives xifres de desocupació.

Així doncs, el fiasco de Reinhart i Rogoff s'ha de veure en el context més ampli de la mania de l'austeritat: el desig descarat i intens de donar l'esquena als aturats compartit pels responsables polítics i experts de tot el món occidental que, amb la crisi econòmica com a excusa, volen retallar les prestacions socials.

El que demostra el cas de Reinhart i Rogoff és fins a quin punt són falsos el pretextos amb què s'ha venut l'austeritat. Durant tres anys, el gir cap a l'austeritat no s'ha presentat com una opció sinó com una necessitat. Els estudis econòmics -insisteixen els defensors d'austeritat- demostren que, quan el deute és superior al 90% del PIB, passen coses terribles. Però els estudis econòmics no han demostrat res d'això; un parell d'economistes ho van afirmar, mentre que molts d'altres no hi estaven d'acord. Els responsables polítics van abandonar els aturats i van abraçar l'austeritat perquè van voler, no perquè s'hi veiessin obligats.

Així doncs, ¿servirà de res el fet que Reinhart i Rogoff hagin caigut del pedestal? M'agradaria creure que sí. Pronostico, però, que els sospitosos habituals trobaran un altre dubtós exemple d'anàlisi econòmica i el convertiran en objecte de veneració. I la depressió seguirà i seguirà...

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT