Tot i el descrèdit de la UE, amb l'euro hi hem sortit guanyant
Ara fa 10 anys d'una experiència que va transformar el dia a dia de tots els ciutadans: canviar de moneda. Més enllà del repte logístic majúscul que va suposar la distribució física dels euros i de l'operació política d'unir Europa pagant en la mateixa divisa, el canvi va comportar notables maldecaps, sobretot per a la gent gran, a l'hora de calcular el cost dels productes i serveis.
La qüestió és que, en aquesta dècada de muntanya russa que ha tingut una supercrisi com a traca final, hem perdut el sentit del valor de les coses: si aquest valor va arribar a ser irracional en els anys del crèdit barat, el boom immobiliari i l'eufòria econòmica, ara vivim en un magma de desconcert perquè no sabem on és el terra. La llei de l'oferta i la demanda -les coses valen el que la gent està disposada a pagar per comprar-les- passa per sobre dels drets, a l'habitatge o a un sou digne.
La inquietud pels efectes de la crisi contrasta amb la il·lusió col·lectiva que es respirava en el naixement de l'euro. L'entrada al mercat comú suposava jugar en la primera lliga d'Europa. Complir els criteris de convergència per entrar al club, que sempre va tenir com a filosofia teòrica l'austeritat, va costar sacrificis durant els 90. Ser al nucli dur de la nova Europa que es gesta sota el domini alemany i d'una austeritat que ja pesa més que el model social europeu, ens en costarà més.
El costum de culpar Europa de l'adopció de mesures impopulars, habitual en els governs, ha acabat sent més una veritat que un pretext. L'Eurobaròmetre de Brussel·les ja fa temps que reflecteix la desafecció creixent dels ciutadans amb la construcció europea. I aquesta desafecció és tan comprensible com preocupant. Perquè tot i que caldria, a més de sacrificis als països endeutats del sud, que Alemanya apliqués polítiques d'estímul, estalviés menys i comprés més al sud, haver passat aquesta crisi amb pessetes, fora d'Europa, hauria estat molt pitjor.
