Publicitat
Publicitat

La deserció d'Obama a Síria

Els moments més encertats de Barack Obama en política exterior, com ara la incursió per matar Bin Laden o la intervenció a Líbia, són el resultat d'un fort compromís i d'una presa de riscos calculada.

Les errades arriben quan té un comportament massa passiu, o deserta, com en el cas de Síria. En general, jo sóc un admirador de la política exterior d'Obama, però, pel que fa a Síria, arreu del món hi ha una certa perplexitat pel fet que Obama no sembla que estigui al nivell.

Els Estats Units no haurien d'envair Síria, però haurien de col·laborar amb els aliats per subministrar armes, entrenament i dades d'intel·ligència als rebels que compleixin les condicions pertinents.

Sóc a Aspen, per la reunió anual de l'Aspen Strategy Group, un grup que integra gent de tots dos partits, demòcrates i republicans, i que s'ocupa d'afers internacionals, i he quedat parat de la quantitat d'experts en geoestratègia que jo respecto que pensen que ha arribat l'hora de fer moviments més agressius.

William Perry, secretari de Defensa en l'època de Bill Clinton, m'ha dit que si avui dia ell fos al Pentàgon, recomanaria una intervenció militar a Síria, condicionada a la participació de Turquia i sense enviar-hi forces terrestres. Diu, concretament, que promouria la imposició d'una zona d'exclusió aèria i terrestre al nord de Síria.

"Aquesta no és una estratègia definitiva, però ajudaria a derrocar Al-Assad i comportaria un benefici humanitari real -diu Perry-. I si sortís bé, ens ajudaria a influir en el govern que sorgeixi després. Si ens ho quedem mirant, no estarem en posició d'exercir-hi influència".

Madeleine Albright, secretària d'Estat amb Clinton, m'ha dit: "Jo estic a favor de la intervenció, però no cal que sigui una intervenció militar sobre el terreny. Ens hi hem d'involucrar més".

Albright diu que la intervenció dels EUA hauria de ser multilateral, però que la incapacitat d'aconseguir una resolució del Consell de Seguretat de l'ONU no ens hauria d'impedir actuar, com vam fer a Kosovo l'any 1999. "No ens podem permetre quedar aturats en un cul-de-sac, mentre hi maten gent", diu.

A parer meu, hi ha tres raons importants per actuar a Síria.

Primera, com més llarga sigui la lluita, més desestabilitzarà la regió. A Síria s'hi lliura una guerra civil, lligada a la divisió regional entre sunnites i xiïtes. Com més morts, com més refugiats, com més assassinats per revenja, més costarà després arreglar la trencadissa. Com més duri la guerra, més risc hi haurà d'una extensió al Líban, l'Iraq i Jordània.

Segona, es creu que Baixar al-Assad posseeix diverses tones d'agents neurotòxics: gas sarín i gas VX. Aquestes armes químiques podrien acabar en mans de jihadistes o al mercat negre mundial i, si cal, hauríem de col·laborar amb els rebels sirians per tenir-les controlades.

Tercera, hi ha un imperatiu humanitari. Sembla que a Síria hi han matat unes quantes vegades més gent que a Líbia quan s'hi va intervenir, i la xifra de morts creix a tota velocitat.

Al començament, les protestes eren pacífiques, però la resposta va ser d'una violència inefable. Una víctima emblemàtica és un noi anomenat Hamza al-Khatib: el van detenir en una manifestació contra Al-Assad, segons sembla, i el van torturar i mutilar sexualment fins a la mort, als 13 anys.

Què hi podem fer? Una primera cosa que podrien fer els Estats Units seria desplaçar forces navals davant la costa de Síria, mentre que Turquia i Israel desplaçarien més tropes a prop de la frontera amb Síria. Això fixaria les tropes sirianes, de manera que Al-Assad disposaria de menys forces per matar el seu poble.

Anne-Marie Slaughter, catedràtica a Princeton, que ha ocupat un alt càrrec al departament d'Estat durant l'administració Obama, ha ofert propostes sensates d'acció. Proposa que els Estats Units i altres països proporcionin armes antitancs i antiaèries i potser cobertura aèria als caps militars rebels que protegeixin els civils i evitin els assassinats sectaris i de revenja. Alguns comandants de l'Exèrcit Sirià Lliure s'han compromès amb aquest codi de conducta.

Amb els nostres aliats, també podem advertir els comandants sirians que, si abandonen Al-Assad, poden tenir un paper en el futur de Síria. Si continuen amb Al-Assad, no.

Una intervenció sempre pot anar malament i hi ha una preocupació legítima pel comportament dels rebels sirians. També és veritat que un any d'eleccions no és el moment ideal per a una intervenció, tot i que, en aquest terreny, Obama podria treballar amb els republicans per aconseguir un acord dels dos partits.

Mirin, jo no sóc cap falcó. Vaig estar fortament en contra de la guerra de l'Iraq i de la intervenció armada a l'Afganistan i estic fermament en contra de l'actual deriva cap a una guerra amb l'Iran. Però Síria, igual que ho era Líbia, és un cas extraordinari en el qual podem prendre mesures modestes que significarien una bona ocasió d'accelerar la caiguda d'un dictador. I després de 17 mesos, hi ha un acord creixent que Obama no hauria de seguir actuant com un espectador passiu.

"El Pròxim Orient necessita el lideratge dels EUA a Síria", diu R. Nicholas Burns, antic subsecretari d'estat d'Afers Polítics i, actualment, catedràtic a Harvard. "Estic a favor de la manera de fer del president al Pròxim Orient en general, però la seva administració actua d'una manera totalment reactiva a Síria. Se sent dir als àrabs: on són els Estats Units?"

President Obama, què hi respon?

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT