Publicitat
Publicitat

La desigualtat d'oportunitats

Als treballs recents sobre la creixent bifurcació de la societat nord-americana, ja alarmants, s'hi han sumat ara l'eminent sociòleg i politòleg de Harvard Robert Putnam i el seu equip, que ens presenten una recerca amb uns resultats encara més terribles. Mentre la majoria de les investigacions estudien la desigualtat en el resultat entre els adults, Putnam estudia la desigualtat d'oportunitats entre els nens. Aquests estudis ens ajuden a fer-nos una idea de com serà el país d'aquí unes dècades. La resposta ràpida? Més dividit que mai.

Les dades de Putnam confirmen el que molts ja havíem detectat en casos concrets: que els fills dels que tenen més recursos econòmics i els dels que en tenen menys són criats de manera netament diferent i tenen oportunitats diferents. Dècades enrere, els pares amb estudis superiors i els pares amb estudis de secundària invertien en els seus fills en semblant mesura. En els últims temps, els pares que tenen més recursos econòmics fan una inversió molt més gran en el futur dels seus fills, i els que en tenen menys no la fan.

Hi inverteixen més temps. Durant els últims decennis els pares amb estudis superiors han quadruplicat el temps que passen amb els seus fills llegint llibres infantils, parlant-los de qualsevol fet quotidià o encoratjant-los des de la banda. Els pares amb estudis de secundària han augmentat el temps de dedicació als fills, però no gaire. Generacions enrere, els pares de classe obrera passaven una mica més de temps amb els fills que els pares amb estudis universitaris. Actualment els pares amb estudis superiors passen una hora diària més amb els fills. Aquesta marcada diferència d'atenció és encara més gran durant els tres primers anys de vida, quan és més important.

Els pares amb més recursos també inverteixen més diners en els fills. Durant els últims 40 anys els pares amb més ingressos han augmentat la quantitat de diners que dediquen a les activitats formatives addicionals, com les tutories individualitzades o les activitats extraescolars: uns 5.300 dòlars anuals més. Les classes més baixes, amb dificultats econòmiques, només han pogut augmentar la inversió en 480 dòlars, corregint l'efecte de la inflació.

Com a resultat, s'estableixen diferències marcades pel que fa a les pautes de comportament. El 1972 els nens del quartil inferior en ingressos participaven si fa no fa en el mateix nombre d'activitats que els del quartil superior. Avui dia la diferència és abismal. Els fills dels més rics és el doble de probable que practiquin esports extraescolars. I tenen més del doble de probabilitats de ser capitans dels seus equips. Tenen moltes més probabilitats de participar en activitats no esportives, com ara el teatre, la confecció de l'anuari de l'escola o l'escoltisme. Tenen moltes més probabilitats d'assistir als serveis religiosos.

No és només que els més rics s'hagin tornat més actius. Els més pobres s'han tornat més pessimistes i indiferents. La confiança social ha caigut en tots els grups d'ingressos, però entre el 1975 i el 1995 va caure a plom entre el terç més pobre dels nord-americans joves i ha quedat en un nivell baix d'aleshores ençà. Com ha escrit Putnam en una aportació a l'Aspen Ideas Festival (organitzat per l'Institut Aspen i The Atlantic ): "És perfectament comprensible que els fills de la classe obrera s'hagin tornat descreguts i fins i tot paranoics, ja que els han fallat gairebé totes les nostres institucions socials fonamentals: la família, els amics, l'Església, l'escola i la comunitat local". Com a conseqüència és molt menys probable que els nens més pobres participin en activitats de voluntariat, cosa que els faria tenir uns objectius vitals i un sentit de la responsabilitat. Els seus resultats acadèmics són pitjors. Les seves oportunitats, més limitades.

Un gran nombre de tendències culturals, econòmiques i socials han convergit per crear una situació molt desafortunada. Les normes socials tradicionals s'han perdut, de manera que cada vegada neixen més fills fora del matrimoni. Els pares sense parella senzillament tenen menys temps i menys recursos per preparar els seus fills per a un món més competitiu. S'han destruït molts llocs de treball de la classe obrera, de manera que molts pares passen massa dificultats per poder tenir l'energia, el temps i els diners suficients per dedicar als seus fills.

La gent intel·ligent i amb més recursos té més possibilitats de casar-se amb persones també intel·ligents i enèrgiques. Tenen fills enèrgics i intel·ligents que pertanyen a un gueto cultural que no influencia i desconeix gairebé del tot aquella gent que no comparteix els seus beneficis. El sistema polític destina més diners a l'assistència sanitària de la gent gran, mentre l'ajuda social per als nens disminueix.

La igualtat d'oportunitats, que tenia un paper central en la identitat nacional, ara és una preocupació de tercer ordre. Si de debò volem canviar això, si el país vol aprofitar tot el seu capital humà en lloc d'aprofitar-ne només els dos terços privilegiats, aleshores s'hauran de prendre algunes decisions desagradables.

Els liberals (els que a Europa anomenarien progressistes) hauran d'estar disposats a promoure normes que diguin que el matrimoni hauria de precedir el part i ser moralment severs al respecte. Els conservadors hauran d'estar disposats a acceptar augments d'impostos o retallades en les prestacions per poder destinar més diners a programes que beneficien la classe treballadora, com ara les primes als contribuents amb fills i amb rendes baixes.

Els candidats polítics hauran d'emprar menys temps a explotar les diferències de classe i més intentant fer-les disminuir; menys temps a acusar els rivals d'elitistes i més a desenvolupar programes que tractin integralment el problema. Fer-ho comporta una decisió política molt dura; però l'alternativa és un suïcidi nacional.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT