Publicitat
Publicitat

Per a després de la tempesta

"Si València és culpable, Espanya també ho és". Amb aquesta contundent frase resol Josep Vicent Boira la qüestió del descrèdit continuat que ha merescut el País Valencià en els últims anys. La sentència té una explicació. És obvi que els valencians ocupem el pòdium d'honor del dèficit públic estatal. Però això ha estat per mèrits propis i també aliens. La corrupció i el malbaratament dels recursos públics s'han d'adjudicar a la praxi del PP, que governa a València des del 1995. Quan es posa el focus en el forat de la vidriola, però, molts obliden un petit detall: el dèficit fiscal.

Valencia, la tormenta perfecta , el llibre de J.V. Boira d'on he extret la frase preliminar d'aquest article, no és un text d'economia. Boira és geògraf, però el seu tampoc és un manual del ram. És més aviat un assaig no literari on l'autor es passeja còmodament per qüestions que ja va abordar en altres títols seus, com ara La Commonwealth catalano-valenciana . Es tracta de repensar el mapa mental del País Valencià, analitzar què ha passat en els darrers anys i tractar de fer alguna proposta de futur.

El llibre és oportú, no cal dir-ho, i ve a sumar-se a una llarga llista de títols que indaguen en la identitat valenciana. És d'agrair el to de Boira, que busca permanentment situar-se per la cara assolellada de la sociologia. Té raó quan afirma que s'ha exagerat el retrat en negre de la nostra realitat, però més enllà de l'esforç per ser positiu, el que resulta més estimulant del seu llibre és la claredat de les dades. És impressionant, per exemple, reportar que el dèficit fiscal del País Valencià en relació a l'Estat ja era del 22% ¡l'any 1930! Sumen vostès. Sense aquest dèficit ara mateix, els números vermells serien considerablement menors. Això no lleva importància a la corrupció ni al malbaratament, però és una dada objectiva.

L'aportació de Boira resulta més deletèria quan aborda qüestions nítidament identitàries. Aquest és un sòl relliscós. El diagnòstic, en línies generals, és correcte: al País Valencià -com hauria dit Baudrillard- el mapa va precedir el territori. "El fracàs dels valencians no ha estat, doncs -assegura Boira-, no saber crear un mapa. En realitat, ha sigut no crear un país". Això ens ha de portar necessàriament a l'avaluació de les aportacions ideològiques de Joan Fuster. Boira no s'està de reconèixer la transcendència de la seua obra, però reclama la necessitat, cinquanta anys després de Nosaltres, els valencians , d'una "nova narrativa".

L'oportunitat d'això està fora de tot dubte. El nou relat, però, es pot fer a partir de l'assagista suecà o prescindint-ne. El problema amb Fuster és que ha generat moltes viudes (i això que ell, com a vell homosexual, va ser fadrí tota la vida…). Hi ha un dens entramat d'interessos universitaris, polítics o fins i tot periodístics que han fet de Fuster una assignatura, una bandera o un corralito ideològic, i no estan disposats a renunciar-hi fàcilment. L'autor d'El descrèdit de la realitat , d'alguna manera, ha resultat ser un bon pernil, i no serà fàcil que els qui tenen el ganivet pel mànec deixen de buscar-hi l'os.

Cal animar-se -creieu-me- a mirar tot això des d'una certa distància. Personalment sempre m'ha interessat més el Fuster escriptor ( Viatge pel País Valencià ) que l'ideòleg (Nosaltres, els valencians ). Si haguera pogut triar, crec que ell mateix haguera privilegiat la primera faceta, per la qual volia ser recordat. Posats a assumir el seu llegat polític, crec que es pot fer perfectament a l'hora que s'emprèn amb energia el nou relat de què parla Boira.

Les pistes que hi proporciona aquest autor, però, són una mica vagues. Diu que la nova narració haurà d'adoptar una "perspectiva incremental, no creacionista; evolució, doncs, i no revolució". I ens emplaça per al 2038, 800 aniversari de la fundació del Regne de València per part de Jaume I. M'agradaria, en aquest sentit, preguntar una cosa: quin paper ha de jugar la llengua en aquesta "perspectiva incremental"? Potser Fuster fora l'essencialista que han retratat els seus enemics, però en el seu discurs la llengua ocupava un lloc central, privilegiat, insubstituïble. Si la nova identitat dels valencians ha de ser "relacional, compartida i plural", estaria bé aclarir què n'hem de fer, de l'idioma dels nostres pares. És un suggeriment.

Siga com siga, val la pena llegir Valencia, la tormenta perfecta . Ni que només siga per desenteranyinar els tòpics al voltant d'un país que encara busca un horitzó possible més enllà de la pluja perpètua.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT