Publicitat
Publicitat

I de deures d'estiu, 'L'última lliçó'

Ara fa un any, una aula magna atapeïda escoltava l'última lliçó de Joan Solà. Si no hi éreu, ara la podreu llegir en un llibre acabat d'editar. A la portada, girat cap a nosaltres, amb una expressió de complicitat, Solà ens somriu mentre darrere seu la sala bull i busca lloc per seure: "Ei, que t'he guardat seient!"

La vida de Solà és com l'últim coet d'un castell de focs: fendeix l'espai amb un xiulet i puja i puja i, quan sembla que ho ha donat tot, esclata en milers de colors i tots fem "Ooooh!" És l'ooooh que farà ara el lector llegint les espurnes vives d'un últim any d'activitat frenètica. Ens el serveix un escuder fidel, Xavier Folch, l'editor que ha apreciat millor la gran talla del lingüista de Bell-lloc.

Solà ens somriu sabent que es mor. Als 70 anys i en plena joventut. Ho ha fet tot per donar sentit a una vida. No ha parat de sembrar i ara en recull els fruits. El llibre n'atrapa l'energia, el llegat polític dels últims discursos, i una poesia. Però el pinyol, com el de la gramàtica, és sintàctic.

Solà sap prou bé que la seva sintaxi no serà la de l'IEC, i ens en mostra els cantells perquè ningú la deixati. Ell abandonaria el purisme antiintuïtiu. I ens ho diu en l'últim punt de l'última lliçó: la caiguda de la preposició. Sabent que s'hi juga el prestigi, qüestiona el nucli més dur i irrenunciable de la norma. Morir jove deu ser això.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT