El dia dels nens
“Mama, saps què? Saps una cosa?”, m’has dit avui. I era una cosa molt alegre i molt important i, esclar, sense cap importància. Una d’aquestes coses que haurien de poder dir tots els nens del món però, sobretot, que haurien de poder escoltar tots els pares del món. M’has dit: “Saps què, mama? Jo, si fos el Nobita, tractaria molt bé el Doraemon”. I jo he rigut i t’he donat la raó. És veritat. En Nobita és un pesat. No estudia, no s’esforça, sempre espera que en Doraemon li tregui les castanyes del foc i el tracta malament. Segur que tu li estaries més agraïda, perquè ets una bona nena. Sí, segur que el tractaries millor. Li donaries les gràcies pels invents.
I m’has parlat d’això perquè tu ets una nena d’Occident, del nostre cantó, d’aquest tràgic cantó on vivim, on els nens teniu escola i joguines, i tele per criticar i imatges terribles d’altres nens (que no us ensenyem) i dels seus pares. Pares sense cap esperança, que farien el que fos pels fills: prostituir-se, arrossegar-se, matar i deixar-se matar. En això tots som iguals. Qui no faria el que fos pels seus nens?
Avui, a la classe, us mirareu l’ARA, i en parlareu, d’aquest dia: el Dia Internacional de la Infància. Esperem a les nou, a la porta de l’escola. El teu company et diu: “Avui m’han obligat a posar-me laca...” I tu rius, perquè el comprens, com quan a tu t’obliguen a posar-te els pantalons que no t’agraden. I entreu a classe, agafats, parlant de les vostres coses. De si en Nobita no es mereix en Doraemon i de si al Lidl, per una compra superior a 15 euros, et regalen un ninot que es diu Stiquis. I jo us miro. Com pot ser que hi hagi nens que es perdin això, perquè, simplement, s’estan morint de gana? Com pot ser que hi hagi pares que no puguin dir “prou de tele”, que no puguin dir “avui prou galetes” perquè els seus fills, simplement, s’estan morint de gana? Què vol dir “Dia Internacional de la Infància”?
