Un dia m'atracaràs
Per imperatius laborals, l'agost del 2010 el vaig passar a casa. Com que la feina m'ho permet, si he de viatjar per plaer ho faig a petites dosis en altres estacions de l'any; és més barat i de vegades no et perden la maleta. Així doncs, l'agost és per a les amistats que es queden.
Me'n vaig, un dia que no recorde, amb J.V. Aleixandre, cap d'esports del diari Levante , a dinar al xalet de P.T., gran cuiner. És homosexual vidu. Quan arribem hi ha una senyora d'edat (vuitanta i escaig) tia de P.T. Més tard s'afegeix G.A., també homosexual. P.T. ens cuina un arròs de marisc boníssim. La zona és tranquil·la i agradable, fins i tot amb una mica de brisa.
La senyora seu al cap de taula, la resta, dos i dos als laterals, barrejats però encara no embolicats. Els dos amics ens conten una excursió de gais locals al Brasil, en una sauna col·lectiva amb nombrosos mulats. La senyora riu les bestieses cosa de no dir. A la gran sauna, o el que siga, es posen pseudònims. Un d'ells es fa dir Rita (un homenatge, potser) i per trobar-se es criden per l'altaveu del local: Per favor, Rita, quan acabes t'esperem a la recepció.
Ens ho passem pipa amb els relats picants, que han agafat alçada. A mi em preocupa la senyora, però la veig tan feliç amb la tertúlia que pense si deu ser sorda. ¿Sorda?, està més sana que un peix, diu el nebot. En un moment del dinar Aleixandre comença una frase: Vosaltres, els homosexuals... El tallen en sec. D'homosexuals res, maricones valencianes. I a molta honra, afegeix l'altre. Homosexuals... Se'n rifen. ¿D'on has tret eixe vocabulari? Sóc conscient que ara es riuran de mi per posar-los inicials, però és la vida privada d'ells malgrat que duen amb normalitat el fet de ser gais (maricons, vull dir).
ara que fa millor temps, després d'una jornada de treball i activitat social, m'abelleix passejar a la nit, havent sopat, pels afores del poble. Als polígons industrials, la meitat de les naus estan a la venda o es lloguen (vaig veure la magnitud de la crisi econòmica el dia que, als matins, circulaven pocs, molts pocs, cotxes pel meu carrer).
De tornada camine pels barris perifèrics, abans terra d'horta i séquies on de xiquets ens banyàvem i d'adolescents furtàvem melons d'Alger (síndria, en dieu vosaltres, els catalans) que ens menjàvem tot rient-nos de la bretolada (una mica de nostàlgia no fa mal). Però veig els fills dels immigrants, la majoria africans, encara feliços en la ignorància del futur, vestits potser per Càritas, i pense: quan siguen adults alguns d'ells seran bons atracadors (una mica de temor és inevitable). I jo, i d'altres com jo, exigirem més policia, més seguretat. Els altres i jo, temps era temps, cridàvem "Més escoles, menys policies".
l'escassa experiència que tinc als serveis públics em diu que una assistència sanitària universal i gratuïta no pot funcionar. O no pot funcionar correctament. El que no es paga la gent no ho respecta. Si li envies la factura perquè prenga consciència de la despesa pública que ocasiona no cal que vos diga per on se la passarà. No fa gaire temps vaig entrar a la farmàcia del meu carrer. Només hi havia un client. Respire alleujat: tinc pressa. M'acoste al taulell i el senyor duia, aproximadament, entre quinze i vint receptes. El mire, no té mal aspecte. Potser és per a la seua dona (o per a tot el barri). De qualsevol manera, una bestiesa.
Els més desgraciats del poble (els conec tots) es fan un rebentat de conyac tots els dies. Segons la marca del conyac val 1,30 o 1,50 euros. Excepte els malalts crònics i els jubilats tothom hauria de pagar, ni que siga 1 euro, la visita. Això revertiria en la millora de l'assistència pública. Les llistes d'espera disminuirien, els hipocondríacs s'ho pensarien i els laboratoris farmacèutics no farien l'agost a costa dels malalts imaginaris. Els polítics: sempre un pas per darrere de les necessitats públiques i deu passes en paral·lel a la demagògia electoral.
tire mà d'un retall de diari: Moshe Katsav, expresident d'Israel, ha estat condemnat a set anys de presó per violació. Dubte que en un altre país engarjolen un expresident per qualsevol delicte. Recorde el cas d'Arafat, la dona del qual vivia i viu en un apartament de luxe a París. Arafat no fou mai jutjat, ni acusat, de corrupció malgrat les evidències, circumstància que no denigra políticament els palestins (que vivien i viuen en la indigència econòmica), però sí els seus governants i els antisemites que callaren.
