27/07/2016

El dia que vam superar Pokémon

3 min
L’ARA ha seguit quatre joves pel centre de Barcelona amb el Pokémon Go en marxa. Al vídeo expliquen com atrapar els pokémons del videojoc.

Nosaltres vam patir la síndrome de “Nen, et quedaràs tonto” (NEQT). Nosaltres un dia vam posseir una maquineta de matar marcianets. I els vam pelar tots. Assassins en sèrie amb dits mutants i piles de botó que no s’acabaven mai. Nosaltres, excitats per la tortura a les cintes de casset nyigo-nyigo, dessagnant videojocs als Spectrum, Msx, Amstrad, Commodore... Nosaltres, caníbals, berenant a mossades discos de 5,25 ensaïmada als primers PCs. Nosaltres, lentament, maldestrament, a les palpentes, potser vam ser necessàriament tontos. Per això fa uns dies se’ns va quedar cara de tontos en veure un parell de pokémons al tronc tobogan de l’arbre on jugàvem quan érem petits i tontos.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

EL NEN DE 9 ANYS ens va fer veure els pokémons al mòbil. La realitat augmentada. Calcomanies virtuals enganxades a la pell real. El videojoc que uneix Déu i el Diable com addictes d’una nova fe. El planeta persegueix pokémons. El poble a la caça de bitxos. Al cim de la banya d’un croissant. Dins l’autocaravana d’un caragol vergonyós. Sota el llençol fulla d’un presseguer. A tot arreu hi ha pokémons. Busca’ls. Captura’ls. Al sac. El mòbil de lupa arpó. Safari de dibuixos animats. Els pokémons fent pam i pipa. Se’ns va quedar cara de tontos. D’adults tontos. Sense saber on mirar. Sense saber què fer. Fins que va arribar un esquadró de mosquits F-16. Atac per sorpresa. La postmicrocarnisseria de la metralla fibló. La realitat cridant a la pell. D’on surten aquests bitxos que no són pokémons?

VAM FER D’INDIANA JONES de secà. Va ser una expedició de quatre nens i servidor de pikachu humà. Caminant cap al no res. A les fosques. A la nit de vestit de nit al quadrat de l’habitació de la natura. Ningú diu res: com abans d’un crim. I les fulles dels arbres fan corredisses de fugitiu. Por. La por de les manetes encadenades a un mateix destí. La por de la por. Por que apareguin monstres fosforescents de caps incandescents. Que s’obri el terra i ens xucli al mai més. Vam arribar al final. I vam riure. Perquè vam xerrar amb els mosquits (quan era petit, el creador de Pokémon capturava i col·leccionava insectes, d’aquesta realitat en sortirà el primer videojoc). Perquè vam vèncer la nit. Perquè vam fer pam i pipa a la por. Perquè vam superar la dimensió desconeguda de la realitat. I ho vam fer a les palpentes.

SEMPRE CAMINEM a les palpentes. Trontollar és la nostra estranya forma de vida. Sobtadament és la frontissa de l’existència. El 2009 Ferran Sáez va patir una pèrdua de vista. I abans, sordesa. “Llavors vaig sentir l’evidència -l’evidència física- que el món, la realitat, s’estaven allunyant de mi”, diu el filòsof. Es va trobar a les palpentes. I va caminar. Així va començar a escriure el seu darrer llibre: Estranya forma de vida (Acontravent). Un assaig a la nit. Com va fer el filòsof Montaigne -pare de l’assaig- al segle XVI. A les palpentes “d’un món trencat”. Quan tot s’esmuny. Quan tot decau només pots tentinejar. Només pots assajar. Només pots aixecar el dit lluminosament invisible del jo, que és el nosaltres, a un camí infantil a la foscor. Potser Montaigne va ser el primer ET, l’extraterrestre terrestre. Potser va ser el primer que va ensenyar-nos que hi ha un moment que, per arribar, s’ha d’anar més enllà de la necessària fase de maquinetes de marcianets i pokémons. Com ara ens torna a ensenyar Sáez al segle XXI amb dit de color préssec de juliol veritat. Perquè sempre, sempre, collim a les palpentes.

LA PEDAGOGIA de les palpentes ho ha construït tot. Perquè la realitat s’ha d’imaginar. Perquè s’han de vèncer les pors. Perquè, un dia, també s’han de superar les vides de marcianets i pokémons. Com ara ha fet el Parlament de Catalunya. Superant el TC. Superant la por. Del camí. De la foscor. A les palpentes. L’únic assaig per arribar a ser gran i lliure.

stats