Publicitat
Publicitat

Un dia molt útil

Crec que la frase que he sentit més vegades últimament és que la manifestació del 10-J no va servir per a res. Un any després d'una de les riuades de gent més multitudinàries de la història de Catalunya, molta gent té la sensació que aquella energia s'ha diluït i que no s'ha pogut concretar en cap avançament ni en cap proposta concreta. Fins i tot se sent la teoria segons la qual hem reculat i encara estem pitjor. Hi estic totalment en desacord. Per mi la manifestació del 10-J no tan sols ha estat útil, sinó que crec que va ser la manera que van tenir un milió de persones de verbalitzar que les relacions amb Espanya s'havien esgotat definitivament. Una manifestació és com un llibre o una pel·lícula, tothom la interpreta a la seva manera i segons li convé. La meva visió d'aquell dia històric és que el que havia de ser una protesta estrictament contra una sentència del Tribunal Constitucional es va convertir en realitat en una reivindicació pacífica del dret d'autodeterminació i de la independència tal qual, sense matisos.

De sobte, l'opinió pública va prendre consciència d'una sospita general, i és que el sobiranisme i els seus derivats ja ocupaven un lloc central en la societat catalana. Ser independentista ja no era sinònim de friquisme, sinó de centralitat. Hi havia moltes més estelades que senyeres tradicionals, en una clara inversió del que sempre havia succeït. Les banderes independentistes eren pertot arreu: a les mans de la gent, als balcons i a les galtes dels nens. El missatge era tan clar i tan massiu que no donava peu a falses interpretacions. De fet, fa poc hem sabut per una enquesta de la mateixa Generalitat que el 43% dels catalans votarien a un referèndum per a la independència, una xifra que confirma que el sentiment ja no és una reivindicació de quatre eixelebrats sinó simplement l'única via que es percep de manera majoritària per sortir del gran atzucac en què ens trobem actualment. Però aquesta enquesta que hem conegut ara és tan sols la certificació d'un sentiment que en realitat va cristal·litzar el 10-J. Aquell dia es van moure per sempre les grans plaques tectòniques de la política catalana, i va haver-hi un tsunami de conseqüències imprevisibles que encara no sabem com acabarà. A la gent que reclama fets li diria que tingui paciència: l'onada gegant que es va crear encara no ha impactat sobre el litoral, i el més graciós és que a la platja hi ha alguns polítics estirats a les seves gandules que encara no s'han assabentat del que els caurà a sobre. N'hi ha que fins i tot neguen la realitat, com Duran i Lleida, que fa poc va declarar que la independència crea divisió, unes paraules que confirmen que hi ha uns quants polítics que aspiren legítimament a viure com si encara estiguéssim als anys vuitanta. I és que aleshores tot era molt plàcid, només calia anar a Madrid a pactar i de tant en tant distreure la parròquia amb alguna atzagaiada que acabava com el foc d'encenalls, és a dir, en res. Però el 10-J ens va dur a unes eleccions que van ser guanyades majoritàriament per CiU, que va recollir aquell dia una quantitat massiva de vot sobiranista, prestat directament de la manifestació. Molta d'aquella confiança va ser dipositada en el partit que governa ara a Catalunya, i serveix per fiscalitzar-lo en moltes de les seves accions de govern, com per exemple els pactes amb el PP. Per culpa del 10-J, CiU ha de pactar amb el PP sense que es noti: els pactes a l'estil del Majestic ja surten massa cars i cal anar amb compte.

Però el 10-J no s'esgota en el sobiranisme. Vista en perspectiva, aquella expressió popular va ser la primera gran riuada d'indignats. Alguns aspectes del 10-J enllacen directament amb el 15-M, començant pel fet que va ser un èxit d'Òmnium, i els partits polítics van anar a remolc d'un moviment que ni controlaven ni lideraven. Va haver-hi reivindicacions clarament antisistema, des de les proclames contra el Tribunal Constitucional fins a les pancartes contra l'estat de les autonomies, i a la majoria de polítics, fossin del partit que fossin, se'ls veia visiblement incòmodes. Era una indignació catalana, amb un fet diferencial incorporat, però era al cap i a la fi una indignació general i transversal. El moviment dels indignats dóna retroactivament la categoria de pionera a aquella gran manifestació.

Un any després, podem dir que aquella tarda de juliol es va certificar el principi de la fi de les relacions Catalunya-Espanya, es van posar les bases per fiscalitzar nacionalment el futur Govern i es va crear una de les primeres llavors del moviment del 15-M al nostre país. I encara hi ha algú que pensa que el 10-J no va servir per a res?

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT