El poder de les diàspores

NOVES GEOGRAFIES. Els mapes del món continuen mostrant geografies compactes. Com si, en temps de globalització, les cultures i els pobles es poguessin restringir a fronteres suposadament immutables. Com si les noves tecnologies no haguessin transformat la idea de temporalitat, de presència i de connectivitat. Aquest és un món en moviment, en transformació, on un 3% de la població mundial, uns 230 milions de persones, són immigrants. I, segons el Banc Mundial, en seran 450 milions cap al 2050. En aquest nou món d’interconnexions, de rutes comercials planetàries i de desplaçaments de població cada cop més importants -forçats o voluntaris-, les diàspores s’han convertit en agents clau. Ho han estat sempre en la història. La diàspora irlandesa va jugar un paper decisiu en el finançament de la causa republicana i, després, en el compromís dels Estats Units amb el procés de pau de la dècada dels 90. Els diners per finançar projectes de cooperació a banda i banda de la frontera de les dues Irlandes van rajar amb el mateix compromís amb què ho han tornat a fer en els anys més durs de la crisi financera. Dublín busca ara desesperadament recuperar el talent perdut durant l’última gran migració econòmica.

INFLUÈNCIA. Les diàspores obren portes -com les que van permetre al primer ministre escocès, Alex Salmond, explicar a la seu de la influent Brookings Institution de Washington el seu projecte d’independència per a Escòcia-. L’any 2010 el govern escocès s’havia convertit en un dels primers de la Unió Europea a publicar un pla nacional de compromís amb la diàspora. A Hongria, el primer ministre, Viktor Orbán, va decidir, amb polèmica política inclosa, utilitzar barroerament la diàspora per garantir-se una nova victòria a les eleccions d’aquest any. Budapest va concedir el dret a vot als milions de ciutadans d’origen hongarès que viuen a Romania, Sèrbia i Ucraïna, mig milió dels quals van demanar també la nacionalitat i desenes de milers més s’han inscrit per votar. El seu veí, Victor Ponta, primer ministre de Romania, va acusar el novembre passat “l’enfadada diàspora romanesa” d’una inesperada derrota a les presidencials, que cap enquesta havia predit.

NOVA DIPLOMÀCIA. En aquesta Europa les diàspores són, cada cop més, part activa i present del país que van deixar enrere. Són els que basteixen ponts entre les societats d’acollida i les d’origen. Són ambaixadors sense ambaixada, com les qualifica l’expert francès Elian Carsenat, especialista en la cartografia de diàspores. La crisi econòmica, l’amor, les oportunitats laborals, l’esperit d’aventura o les ganes de trobar altres sortides han multiplicat en els últims anys el nombre de joves que han marxat a buscar-se la vida a un altre país. Però són les noves tecnologies les que han donat una nova dimensió a aquest allunyament. Internet fa possible que un català de París, Nova York o el Caire pugui esmorzar amb el Jordi Basté o la Mònica Terribas, que comenti l’últim programa de Salvados, que consulti els diaris i interactuï a Twitter sobre l’últim drama polític nacional com un observador més, però amb el privilegi i la perspectiva de la distància. Hi ha més de 200.000 catalans a l’estranger. I molts d’ells formen part d’aquesta comunitat d’emprenedors poliglots amb ganes de comprometre’s.

És una nova diplomàcia. Un capital cedit que els governs han de saber i voler cuidar i, algun dia, recuperar. La idea de comunitat s’ha transformat. La identitat va molt més enllà de la geografia. I si, com diu la politòloga Anne-Marie Slaughter, “la mesura del poder avui és la connectivitat”, les diàspores s’han convertit en una peça clau de la capacitat dels països d’estar presents al món.