Publicitat
Publicitat

DISCREPO TOTALMENT

Els 11 dies de Pinotxo

Onze dies amb totes les seves nits. No va caldre ni un minut més per transformar el "No apujaré els impostos" de Mariano Rajoy del 19 de desembre en la sobtada i espectacular claudicació del 30 de desembre, amb l'anunci de la pujada impositiva més important de la democràcia. Les Olimpíades del cinisme polític tenen un nou rècord mundial, que són les 264 hores que van d'un anunci al seu contrari, que polvoritza les marques dels seus predecessors. Per justificar un engany d'aquesta dimensió i a aquesta velocitat, s'ha tirat del vell truc del jo-no-sabia-el-que-em-trobaria, i s'ha corregut a donar les culpes al famós dèficit del 8%, que ara resulta que se l'han trobat per sorpresa i a sota la taula. Ja és curiós que el qui fa mesos que se sabia que seria el pròxim president del govern espanyol no tingués absolutament cap informació sobre la dada més important d'aquesta crisi, i seguint aquest raonament podríem arribar a pensar que en les converses telefòniques que Rajoy va tenir prèviament amb Sarkozy o Merkel devien parlar de tot menys del que tocava. Però com que no és d'esperar que els voltors europeus no expliquessin a la seva futura presa espanyola quina era en realitat la dimensió de la catàstrofe, no cal ser Hercule Poirot per concloure que sí, que Rajoy i companyia efectivament ja ho sabien, i ben bé que ho sabien. També és pràcticament impossible imaginar que un paquet de mesures com el que van anunciar se li pogués acudir a ningú en 24 hores, cosa que vol dir, a més, que coneixien què farien i, per tant, tenien constància del 8% bastant abans del famós 19 de desembre, l'última data en què Mariano Rajoy va jurar i perjurar per enèsima vegada que no apujaria mai de la vida els impostos. És a dir, no va ser tan sols una mentida la pujada d'impostos, sinó que ho va ser la seva justificació. Potser per un atac de vergonya d'última hora, a Rajoy no se li va acudir res més que enviar els seus ministres a anunciar la bona nova, i per tant no va ser possible veure-li el nas creixent a la mateixa velocitat que el seu engany. Rajoy promet presencialment però desmenteix per persona interposada, i per cert, per anunciar mesures més socialistes que les que va impulsar mai el mateix Zapatero: potser precisament per això calia mentir.

Tot aquest circ no és tan sols, com es diu, un pas més en el descrèdit de la política: és una burla a les campanyes electorals, que s'han convertit en el moment que alguns polítics aprofiten per suspendre la veritat, i és un frau als electors, que amb el vot ja a l'urna descobreixen que els programes són pur fum. Si ni tan sols en un moment com el que estem vivint no ens poden ni dir la veritat, aleshores per què cal que ens prenguem la molèstia d'anar a votar? Rajoy ha comès un pecat més greu que el de mentir: ha eixamplat una mica més la crisi de confiança en la nostra democràcia. Tot això passa, atenció, el primer dia de govern, i encara queden quatre anys més. El 2012, per cert, es compleixen 130 anys de la primera edició de les aventures de Pinotxo.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT