Publicitat
Publicitat

La difícil perspectiva

En l'entrada del dia 27 d'octubre del 1789, Rafael d'Amat i de Cortada, baró de Maldà, escriu al seu cèlebre i voluminós dietari intitulat Calaix de sastre: "Ha arribat aquí a Barcelona monsieur Sartine, ministre d'Hisienda i de Marina del reine de França, el qual, sent parent del nostre general, l'Excm. conde de Lacy, ha passat a allotjar en lo Real Palàcio. I ab los alvorots, com per via d'anarquia, domina tot lo reine de França des de lo mes de juliol, no cessant, ans bé prenent major increment cada dia dita anarquia. Los prínceps d'aquell reine, molts han fugit, no sé si a Itàlia, i a altres províncies i reienes, per la seguritat de sos béns i persones, per causa del tumulto que hi ha en tota la França".

El primer que crida l'atenció, òbviament, és la distància entre l'inici de la revolta (14 de juliol) i la data en què en fa una referència explícita al seu dietari (27 d'octubre). A finals del segle XVIII les notícies s'escampaven, però no precisament a la velocitat actual. El que convida a la reflexió, però, és la manera com aquest bon home avalua la situació, tant en l'entrada d'aquest dia com en altres força posteriors. S'adona de la gravetat de la situació, sens dubte, i la interioritza visiblement (ell mateix pertany a la noblesa!) però no sembla copsar la veritable dimensió històrica dels fets. No se'l pot acusar: a nosaltres, i a qualsevol generació, ens passa exactament el mateix. De vegades tendim a magnificar banalitats efímeres, i altres, en canvi, som incapaços de percebre correctament allò que tenim tot just davant dels nassos. Evocava aquest fragment del Calaix de sastre en llegir, diumenge passat, els textos que l'ARA dedicava a les tribulacions de la classe mitjana. Sospito que, com li va passar al baró de Maldà aquell dia de finals d'octubre del 1789, no tenim prou perspectiva per deduir si ens trobem davant de la fi o bé del començament d'alguna cosa.

A aquest assumpte ja m'hi havia referit fa quatre o cinc anys arran de la publicació d'un assaig que em va semblar especialment lúcid: La fine del ceto medio e la nascita della società low cost, de Massimo Gaggi i Edoardo Narduzzi. Per descomptat, no reduïen el concepte de classe mitjana a franges d'ingressos, sinó a l'autoubicació social que, subjectivament, tothom duu a terme. La societat low cost va canviar la manera com moltes persones s'adscrivien a una determinada condició socioeconòmica. Fa només una generació, un creuer era una cosa associada al luxe. Ara forma part del turisme de masses, i fins i tot pot arribar a sortir més barat que unes vacances en terra ferma. El mateix podem dir dels mobles de disseny, posem per cas: fa ben poc eren una cosa que només es permetien les elits. Ikea i altres empreses, en canvi, generen la il·lusió d'un consum que ja no té res a veure amb els hàbits menestrals. Tot això és molt menys anecdòtic del que sembla. De fet, segons Gaggi i Narduzzi han estat aquests nous hàbits de consum els que han alimentat la gran ficció que després s'acabaria traduint en la cèlebre bombolla immobiliària, i no a l'inrevés. La gent, en general, pren decisions en funció d'unes determinades expectatives que considera raonables. Vull dir, simplement, que no és gaire freqüent que una infermera es vulgui comprar un jetprivat o que un empleat de banca adquireixi un Picasso. Sí que van considerar raonable, però, demanar una voluminosa hipoteca sobre el 110% del preu taxat d'un habitatge que en dos o tres anys hauria duplicat el seu valor.

I, de fet, tot allò era raonable, si més no des de les expectatives generades per un consum que ja no estava lligat tant als ingressos reals de la gent com als baixos preus d'allò que encara es percebia com un luxe, malgrat que ja no ho era. La societat low cost permetia deixar de banda el sou de cadascú i centrar-se en els baixos preus dels bitllets d'avió o les "avantatjoses condicions de finançament" de qualsevol cosa. Tal com li va passar al baró de Maldà fa 222 anys, moltes persones van confondre el final d'alguna cosa amb l'inici d'una altra. De fet, ni tan sols ara disposem de la perspectiva necessària per saber si anem costa amunt o bé ja hem enfilat la baixada. Ens podríem preguntar, fins i tot, si la situació en què ens trobem difereix tant i tant de la que es va produir a partir del 1973. El baró de Maldà qualificava la Revolució Francesa de "tumult" al cap d'uns mesos d'iniciar-se. Seria agradable pensar que tot això només és un sotrac, com tants altres. De moment costa creure-ho, però.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT