Els dijous, miracle
Era el títol d'una pel·lícula de Berlanga dels anys en què els tecnòcrates (alguns d'ells catalans) rescataven Espanya de l'autarquia. Uns empresaris s'empesquen una rèplica de Lourdes a fi d'atraure el turisme a un poble ensopit. El negoci, no cal dir-ho, es basa en la credulitat de la gent, cosa que el catolicisme de l'època feia plausible. No calia ser gaire llarg per endevinar la intenció política del film, i aquesta és la raó de recordar-lo ara.
A diferència de la teocràcia de l'Antic Règim, entestada a arrencar fins al més íntim reducte de desviació ideològica, l'estat modern descrit per Hobbes en té prou amb la submissió externa. El que la gent pensi en privat li és indiferent. Si Espanya hagués sigut un estat com el Leviathan, els conversos no haurien patit la Inquisició, ja que el sobirà sols exigeix l'ortodòxia de portes enfora. Un cop pagat aquest tribut, tothom és sobirà de la seva consciència. Ara bé, hi ha un aspecte interessant en aquesta cessió de l'esperit públic a l'estat, i és l'actitud davant els miracles. Com que l'estat no sols decreta el que és just i injust, sinó també quins dogmes cal creure o rebutjar, pot determinar què s'ha de considerar miracle. I de passada es reserva el poder taumatúrgic per a ell mateix, negant-lo a les instàncies indirectes, així com els profetes d'Israel demostraven el frau dels sacerdots de Baal mitjançant els miracles de la divinitat pròpia.
L'estat modern ja no imposa cap religió -tot i que els 154 milions d'euros que el govern espanyol destina a l'Església catòlica aquest 2012 fan pensar en un anacronisme- per la senzilla raó que ha desplaçat el culte cap a una divinitat secular, la nació, que en el cas espanyol es pretén universal i, com el déu d'Israel, redueix les altres al nivell d'ídols. Els nacionalismes, ja se sap, sempre són a la perifèria. I aquesta nació, pel fet de la seva universalitat, es vol absoluta, i en conseqüència és gelosa com el déu de l'Antic Testament. Ai de qui es reservi un bocí d'ànima pagana al pap! Cal vetllar amb la flama ben viva per si juga la roja , o arriba una parada militar, o toca Día de la Constitución o de la Hispanidad, o el sant del rei, o el Festival de Eurovisión. I estar amatents per denunciar els jueus de torn i apedregar l'adúltera, i portar els heretges davant el tribunal de la Santa Brunete Mediàtica. I cridar "miracle, miracle!" quan el gran taumaturg afirmi que l'economia nacional està a punt d'encalçar l'alemanya o, si som en recessió, cosa altrament impossible, promet que en sortirem en un tres i no res. Els catalans, sempre sota sospita de recaure en la fe particularista dels avantpassats, tenim més que ningú l'obligació de caure de genolls davant la meravella.
Aquest és el privilegi de la sobirania. Se'n té o no se'n té. Per això convé oposar-se a l'abús semàntic amb què es defineix sobiranista el partit que actualment aplica les lleis de l'Estat a la província catalana. Com que els fets no ho avalen, sobta que tants catalans exclamin "miracle!" davant el capteniment d'un govern que més que produir meravelles de lideratge ens torna de cop a la realitat d'un país que confon l'ànima amb els rèdits.
El miracle en tot cas és que, després d'un any d'escapçar serveis, jivaritzar les institucions i posposar sense data la suada transició nacional, que de fet ja ens estan fent a mida a Madrid, el govern provincial mantingui intactes les expectatives de vot, gràcies a una majoria de crèduls que s'agombolen per veure, com si fos dijous, un pacte fiscal que, si ja era sobrenatural en el fervor místic de la campanya, ara té tot l'aspecte d'un exvot a la cripta del Palau. Preguem perquè, entre himnes a l'encaix solidari i al dret a decidir sense límits, no ens hi vagin penjant la desferra autonòmica peça per peça.
El 1958, quan Berlanga estrenà Los jueves, milagro , el miracle econòmic s'esdevenia a Alemanya, mentre Espanya xipollejava en un arcaisme aparatós. Avui el miracle també es produeix a Alemanya i Espanya segueix a la perifèria d'Europa, si els mapes no enganyen. Fa mig segle, els Pirineus eren una fita al calendari. Ara mirem enrere i veiem un miratge calculat. Però el control del dèficit, imposat des de fora, els espanyols el compensen dintre amb el control inquisitorial de la nació. En canvi, a Catalunya el miracle que es proposa al poble és la persistència de l'autogovern un cop dat i beneït el pacte, no ja el fiscal sinó fins i tot l'autonòmic. CiU ha posat proa cap a una sobirania més metafòrica que la del mateix Jordi Pujol. I ens hi acabarà arrossegant si la gent no renuncia a les falses esperances i a la por que les engendra. Però aquest sí que seria miracle, i innocent esperar-lo per aquest dijous.
