Els dilluns, al sol
SALVADA LA PREMONICIÓapocalíptica del col·lectiu maia (els he donat unes setmanes de marge per si de cas havien errat en la data), saltada olímpicament l'enutjosa nit de Cap d'Any amb la dignitat d'un sopar normal d'un dia qualsevol, estic interessat a saber quants dels meus amics i coneguts que el primer dia de gener s'alcen amb el propòsit de deixar el tabac ja tornen a fumar, com dèiem abans, com un carreter (ofici que, sens dubte, igual que altres tradicions laborals, tornarà a exercir-se).
Si voleu deixar de fumar pacteu amb el tabac com un vulgar socialdemòcrata i fumeu quan us vinga de gust, i no quan el cervell, complex i capritxós, us heu demane.
A les dotze de la nit del dia 31 jo dormia, però abans vaig reclamar alguns desitjos per al 2013: que s'acaben les curses d'atletisme a la ciutat de València, les processons catòliques al meu poble i que els fallers no tanquen els carrers tres mesos abans de Sant Josep perquè celebren una paella de germanor.
Anem a pams. Curses atlètiques? Totes les que vulguen, però al camp, que són més sanes i no perjudiquen els que no hi participem. Cada any augmenten. Si et descuides i no te n'assabentes tens dues alternatives: esperar-te un parell d'hores o telefonar a la persona amb la qual t'has citat per ajornar la trobada per a un altre dia, perquè València està col·lapsada de personal fotent-se els genolls corrent quaranta quilòmetres. Les organitza Rita (la Barberá i Nolla, ahí es na , amb els cognoms), però ella hi va al migdia, en cotxe oficial, a entregar les medalles. Un suggeriment: ¿i si fan servir la meitat del carrer i deixen l'altra per a que es circule amb moderació?
Les processons. Fan les mateixes des de fa un parell de segles. Certament, t'avisen amb una placa amb l'horari de la desfilada de ciris i el dibuixet d'una grua per intimidar. Arribes a casa, fas deu voltes al poble i a la fi trobes un lloc per deixar el cotxe en un camp de creïlles. Suggeriment similar a l'abans ressenyat: mig carrer per als devots i l'altre per als que ens hem oblidat d'assistir-hi. Encara, però, hi ha una demostració religiosa més emprenyadora: un diumenge, a les vuit del matí, un grapat de persones amunt i avall cantant-li a la patrona. ¡Per l'amor de Déu, que canten a les onze del matí!
Falles. Abans duraven una setmana. Ara, des de primers de març tiren petards a l'hora que els rota (cada any em rebenten la bústia). No protestes pel soroll nocturn. És una tradició. Tant els fa si hi ha malalts o persones que s'alcen matí per anar a treballar. Fote't, és un costum secular molt valencià.
TRADICIONS.Jo encara en practique una que, dissortadament, per compromisos ineludibles, no la duc a terme amb la freqüència que voldria. Quan era adolescent les estrenes al cinema es feien els dilluns. Ara són els divendres. Aleshores els dilluns eren una prolongació dels diumenges. Els barbers i els tallistes de fusta (a tots els carrers hi havia un talleret) no treballaven o bé només ho feien als matins. A les tres de la vesprada tothom acudia al casinet, consumien un cafè amb una copa de Terry o Soberano, s'encenien el Farias i amb l'autobús de línia marxaven a la ciutat al cinema. Podies triar o un pel·lícula d'estrena amb No-Do o tres de reestrena i el No-Do (del No-Do no t'escapaves).
Quan puc, els dilluns quede amb un amic, dinem i anem al cine. M'agrada treballar els diumenges mentre escolte, a estones, com van el Barça i el Llevant. De vegades només som quatre o cinc espectadors. Trobe a faltar, però, aquells dilluns de barbers i tallistes; la vida era simple i senzilla, amb un horitzó modest, sense pretensions. Fins i tot trobe a faltar el No-Do del règim, amb el capità del Reial Madrid recollint la Copa de mans del caudillo . I algú que, aprofitant la impunitat de la foscor, xiulava o es cagava en el capità i el general.
