Estem dimitint com a ciutadans (i amb raó?)

Dues persones van fer-me ahir una reflexió semblant amb poca estona de diferència. El primer, alt directiu d'una empresa de comunicació, em va dir: "Jo al matí ja no escolto ni informatius ni tertúlies perquè em poso de molt mala llet i no em convé. Ara escolto programes d'entreteniment. Estic fart d'emprenyar-me". L'altre, relacionat amb el món empresarial, va confessar: "Cada cop que escolto alguna cosa sobre Bankia, apago la ràdio o la tele. I fa dies que no obro un diari. És un desori tan gran que em deprimeixo". Conclusió: estem tan farts, tan desorientats i tan desmoralitzats, que hem decidit dimitir i ni ens plantegem lluitar. Per què? ¿Potser perquè sabem que no serveix de res?

Hi havia una època en què crèiem que un altre món era possible. Tota la vida havien manat els dolents, i nosaltres, els bons, algun dia aconseguiríem el poder. I llavors... ui, llavors. I un dia els nostres van aconseguir el poder. Però va resultar que això de manar es veu que era molt més complicat del que ens pensàvem i alguns dels nostres, pel nostre bé, van haver de crear una estructura destinada a ocupar tots els ressorts del poder i col·locar-hi alguns dels seus que, curiosament, no eren ben bé dels nostres. I va resultar, també, que uns altres dels nostres, que sí que eren realment nostres, i en desacord amb aquesta manera de fer les coses, van haver de plegar. Els uns avorrits i desenganyats i els altres perquè van ser marginats, depurats i apunyalats (políticament parlant). I ara els nostres, ja gens nostres, i els altres, els que eren els dolents, són exactament el mateix: un sistema caducat que el màxim que ens provoca és desinterès. I resulta que això ja els va bé. Sí, saber què passa a Bankia ens emprenya, però oi que saber-ho no envia ningú a la presó? Doncs optem per no saber res. I així és com els nostres i els altres poden continuar amb el negoci amb més impunitat encara.