Publicitat
Publicitat

Els dimonis de Tasmània

Afinals del segle XIX la comunitat científica es va fer una curiosa pregunta: de totes les tribus que havien descobert els exploradors, quina era la més primitiva de totes? Hem d'entendre el context: els grans imperis colonials s'estenien per tot el món i la ciència estaven enllestint la taxonomia humana del planeta. Bé doncs, la resposta va ser gairebé unànime: la tribu més endarrerida, els exemplars més tristos i lamentables de l'espècie humana eren, sens dubte, els tasmanians.

Tasmània és una gran illa al sud d'Austràlia. Quan els anglesos s'hi van establir, Tasmània estava habitada per una població d'uns 5.000 aborígens. Totes les descripcions fan referència a una cultura material increïblement limitada. La tecnologia més sofisticada dels tasmanians no passava d'uns arpons construïts amb ossos i la construcció d'unes barraques en forma d'ou. No coneixien l'agulla i la seva indústria tèxtil es reduïa a unir trossos de pells amb ullals de foca. El seu univers simbòlic tampoc no era gaire més elaborat. No tenien cap concepció mínimament organitzada del cosmos, el més enllà o alguna divinitat superior. Les il·lustracions d'època mostren uns individus peluts, tant homes com dones. De fet, alguns investigadors fins i tot es van preguntar si no van topar amb un reducte de l'home de Neandertal.

És trist dir-ho, però la figura del tasmanià -almenys la seva representació intel·lectual-, està més viva que mai. Quan un individu com Josep Anglada crida als mítings "Xusma, xusma, la majoria dels immigrants que hi ha als nostres carrers són xusma!", la imatge que té al cap és la del tasmanià prototípic: una horda bruta, unes criatures inferiors, salvatges, que entre nosaltres estan fora de lloc i poden ser un perill. Anglada no és l'únic que comparteix aquesta visió. Per si li calia ajuda aquí hi ha el senyor Fernández Díaz: aquests individus que vénen de latituds exòtiques i misèrrimes ens duen malalties. L'immigrant, doncs, vist com un element patogen. Això també s'ajusta a aquella primera descripció: els tasmanians són plens de polls perquè no coneixen les normes d'higiene bàsiques. (Per cert: ¿al senyor Fernández Díaz ningú li ha dit que els catalans són uns viatgers incansables?, ¿que cada any dotzenes de milers de turistes catalans viatgen als barris més insalubres de Calcuta, Tombouctou o São Paulo? Hauríem de prohibir la indústria turística per motius d'higiene?). Pel que fa a Anglada, el lema "Primer els de casa", dut a l'extrem, exclou qualsevol alteritat. En el món ideal de tots els Anglada, doncs, no hi hauria immigrants. En un món angladià, això sí, la raça espanyola es mantindria immaculadament pura.

Un cop hem arribat aquí, però, hauríem de recapitular. Els científics socials que van estudiar el cas dels tasmanians també es van fer una pregunta d'allò més oportuna: per què els tasmanians estaven tan endarrerits? Descartada la teoria neandertaliana, només quedava una explicació: els tasmanians es van convertir en una branca estancada a causa del seu aïllament geogràfic i, sobretot, sociològic.

I ara fixem-nos en dos dels moments estel·lars de la cultura humana: la Grècia de Pèricles i la Itàlia del Renaixement. En ambdós casos es pot aplicar un principi basat en la competència cultural. És a dir, una situació de densitat humana en què grups molt petits, però molt actius, lluiten pel predomini en tots els àmbits. Un context que implica préstecs culturals en una galàxia d'intercanvis constants. Al segle V aC, Grècia importava coneixements, i talents, de l'Àsia Menor, el sud d'Itàlia, Egipte, Pèrsia. Al segle XV la Itàlia renaixentista es veia afavorida pel trànsit que li arribava tant de l'Europa del nord com del nord d'Àfrica. Sense les influències externes difícilment s'explicarien un Petrarca o un Leonardo.

Catalunya és un passadís natural de l'oest del Mediterrani. Per aquí ha passat tothom des de l'època d'Anníbal. Tan difícil és entendre que som el que som gràcies a aquests torrents periòdics? Sense la immigració amaziga no tindríem els llibres de Najat El Hachmi; fins i tot el president Pujol s'ha fet un fart d'explicar que els seus avantpassats eren els xarnegos de l'època, francesos que fa 300 anys venien a Catalunya com a mà d'obra barata. Aquí tothom és de fora. Quantes generacions enrere hauríem de tirar per conèixer els primers avantpassats de tots els Sánchez, Fernández o Díaz? El nostre sistema sanitari, del qual estem tan orgullosos, el va construir una gent que va arribar amb sarna. I ara imaginem-nos una Catalunya sense immigrants, que en cap moment de la seva història hagués rebut fluxos migratoris. Quin paisatge humà ens trobaríem? El de Tasmània. Curiós, oi? I així, oh paradoxa de les paradoxes, resulta que el discurs d'Anglada, que ens vol salvar dels bàrbars, és una apologia de la barbàrie més total i absoluta que s'hagi conegut mai.

Ja ho deia Nietzsche: si vius mirant l'abisme al final és l'abisme qui et mira a tu.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT