Publicitat
Publicitat

Els diners i la moral

Últimament al país es torna a parlar de desigualtat. El moviment Ocupa Wall Street va donar visibilitat al tema, alhora que l'Oficina de Pressupost del Congrés publicava dades objectives sobre les creixents diferències entre rics i pobres. I s'ha desemmascarat el mite d'una societat sense classes: els Estats Units destaquen com el país ric en què és més probable heretar la posició econòmica i social.

Tots sabíem el que passaria a continuació. De sobte, els conservadors ens diuen que en realitat la qüestió no són els diners, sinó la moral. Això de l'estancament salarial i tot això no té cap mena d'importància; el veritable problema és la desaparició dels valors familiars de la classe treballadora, i això, per algun motiu, és culpa dels progressistes.

¿Però de debò és una qüestió de moral? No, és sobretot una qüestió de diners.

En honor a la veritat, el nou llibre que serveix de base per al contraatac conservador, Coming apart: the state of white America, 1960-2010 , de Murray, posa en relleu algunes tendències sorprenents. Entre els nord-americans de raça blanca amb un nivell educatiu de secundària o inferior han baixat els matrimonis i la presència dels homes en el mercat laboral, alhora que ha augmentat el nombre de naixements fora del matrimoni. És evident que la classe obrera de raça blanca ha sofert uns canvis que no semblen gaire positius.

Però la primera pregunta que ens hem de fer és: ¿de debò les coses estan tan malament en el terreny dels valors?

Murray i altres conservadors solen donar per fet que la decadència de la família tradicional té unes conseqüències terribles per al conjunt de la societat. Esclar que, en qualsevol cas, aquesta és una posició que ve de lluny. Mentre llegia Murray em va venir al cap una altra diatriba, The de-moralization of society: from Victorian virtues to modern values , el llibre de Gertrude Himmelfarb del 1996 que parlava del mateix tema: afirmava que la nostra societat s'estava desintegrant i pronosticava que es continuaria desintegrant si se seguien deteriorant les virtuts victorianes.

La veritat, però, és que, encara que les famílies tradicionals continuïn perdent terreny, alguns indicadors del malestar social han millorat espectacularment. Pel que jo sé, Murray mai esmenta el fort descens del nombre d'embarassos d'adolescents en tots els grups racials a partir del 1990, ni la disminució dels delictes violents en un 60% des de mitjans dels noranta. ¿I si les famílies tradicionals no fossin tan fonamentals per a la cohesió social com se'ns havia dit?

Amb tot, és evident que alguna cosa li està passant a la família tradicional de la classe treballadora. La pregunta és què. I la veritat és que sorprèn la rapidesa i l'alegria amb què els conservadors descarten la resposta òbvia: la dràstica reducció de les oportunitats dels homes sense estudis per accedir a un lloc de treball.

La majoria de xifres que veiem sobre l'evolució del nivell de renda als Estats Units es refereixen a famílies més que no pas a persones concretes, la qual cosa té sentit per a unes determinades qüestions. Però si s'observa un modest augment dels ingressos en les franges més baixes de la distribució de la renda, hem de ser conscients que tot -sí, tot- aquest augment prové de les dones, perquè n'hi ha més al mercat laboral i perquè ja guanyen uns sous que no són tan inferiors als dels homes com abans.

Per als homes amb pocs estudis, però, tot ha estat negatiu. Des del 1973 i després d'aplicar-hi l'ajust d'inflació, els salaris que cobren en la primera feina els homes que només tenen estudis de secundària han baixat el 23%. Alhora, les prestacions laborals s'han desplomat. El 1980 el 65% dels que en acabar la secundària s'incorporaven a un lloc de treball en el sector privat tenien prestacions mèdiques, però l'any 2009 aquest percentatge havia baixat fins al 29%.

Així doncs, ens hem convertit en una societat en què els homes amb pocs estudis tenen grans dificultats per trobar uns llocs de treball amb salaris dignes i bones prestacions. Es veu, però, que ens ha de sorprendre que aquests homes tinguin menys probabilitats d'incorporar-se al mercat laboral o de casar-se, i per això hem d'arribar a la conclusió que hi ha hagut un misteriós cataclisme moral causat per progressistes esnobs. I Murray també ens diu que els matrimonis de la classe treballadora, quan n'hi ha, són ara menys feliços; per estrany que sembli, és una cosa que sol passar quan hi ha problemes de diners.

Una reflexió més: el veritable guanyador d'aquesta polèmica és el distingit sociòleg William Julius Wilson.

El 1996, el mateix any en què Himmelfarb es queixava de la nostra decadència moral, Wilson va publicar When work disappears: the new world of the urban poor , en què afirmava que gran part de la desestructuració social observada entre els afroamericans, popularment atribuïda a la crisi de valors, en realitat era conseqüència de la falta de llocs de treball de baixa qualificació a les zones urbanes. Si tenia raó, era previsible que li passés el mateix a un altre grup social -per exemple, els blancs de classe treballadora- que afrontés una pèrdua similar d'oportunitats econòmiques. I així ha estat.

Per tant, hem de rebutjar els intents dels que volen desviar el debat de la creixent desigualtat per centrar-se en les suposades deficiències morals dels nord-americans que s'estan quedant enrere. Els valors tradicionals no són tan fonamentals com els conservadors ens volen fer creure i, en qualsevol cas, els canvis socials que experimenta la classe obrera dels Estats Units són majoritàriament la conseqüència -no la causa- d'una desigualtat que no para d'augmentar.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT