La discreció de Jordi Hurtado
Dimarts es produïa una situació insòlita a la televisió: Jordi Hurtado entrava per telèfon en el seu propi programa, el Saber y ganar de La 2 de TVE, per explicar la seva absència. Luis Larrodera, en el càrrec de presentador en funcions, el va saludar i li va retre un carinyós homenatge amb la humilitat de qui sap que ocupa un lloc sagrat que no li pertany. Hurtado feia broma dient que tot plegat era conseqüència d’un accident laboral vinculat a la sèrie de ficció de TVE amb la qual va col·laborar: “Formo parte de ‘El Ministerio del Tiempo’ y en una de esas misiones he tenido una aventura con unos caballeros andantes de los que he salido un poquito malparado. Pero me estoy recuperando felizmente”. Sempre tan discret. Fins i tot una absència és el que el converteix en protagonista. I quan ha d’assumir el rol, tira pilotes fora amb aquest humor blanc que el caracteritza. Però l’estatus televisiu de Jordi Hurtado, llaurat sense estridències, l’obliga fins i tot a irrompre en el programa per donar explicacions. Han hagut de passar gairebé vint anys perquè l’audiència descobreixi que Hurtado és humà i pot agafar la baixa. Fins ara no havia faltat ni un dia.
Més enllà de la divertida llegenda d’immortalitat que l’acompanya, la figura del presentador és ja història de la tele a Espanya. Perquè una baixa laboral sense més transcendència provoca un buit estrany, curiós, inaudit. En la breu connexió telefònica que Hurtado va mantenir amb Larrodera hi va haver un detall que explica la grandesa del presentador. Allò que delata el secret de la seva constància i aquest vincle respectuós que el lliga al mitjà. Quan Larrodera ja l’acomiadava i havent aconseguit no parlar gaire d’ell mateix (si més no, seriosament), Hurtado va fer un incís per desitjar sort i donar ànims al concursant que celebrava cent programes com a participant. Aquí rau el secret de proximitat i talent d’Hurtado. En el tracte generós, atent i sincer amb els concursants. I aquest sentiment es trasllada a l’audiència. Hurtado és dels pocs (si no l’únic presentador) que sent un interès i un respecte verdader pels concursants, hi estableix un nivell de familiaritat gairebé domèstic. Saludar el participant no era necessari ni per guió ni per dinàmica, però delata l’honestedat professional i la franquesa de tracte.
Des d’aquí li desitgem que es recuperi i que torni quan vulgui. Perquè com ell en queden pocs. Hurtado pertany a una espècie televisiva en extinció: la de la cultura de l’esforç, la constància, la discreció i el detall. I no a la cultura de la fama, la carrera meteòrica, l’egocentrisme i la vanitat que tant s’han estès en l’ofici.
