Publicitat
Publicitat

'El discurs del rei'

La florista que em despatxa llueix un somriure llampant. Sempre li he vist el rostre il·luminat, amb més o menys brillantor, això sí, segons com la sacseja la vida en cada moment. En tot el que fa segueix els dictats del cor, sense queixar-se mai si les coses no li surten com havia previst. La florista és una dona valenta, extravertida, responsable, conscient del món on viu. Treu la força del seu esperit, que cultiva amb el ioga i els mantres des de fa temps. L'altre dia estava especialment comunicativa perquè l'amor l'ha tocat amb la seva vareta màgica i em va explicar l'arravatament que la posseeix sense treva, i em va dir que aviat ho deixaria tot per anar-se'n centenars de quilòmetres al sud. Ho farà, fa deu anys que la conec i sé que la determinació i l'audàcia són també dues de les seves virtuts.

Deixa a sobre del taulell els dos testos de matrimonis de colors que m'ha persuadit de comprar, clava els ulls en els meus i passa de l'amor al Barcelona Decideix. Estava entusiasmada amb la consulta del 10-A i convençuda que la independència arribaria, gràcies al moviment cívic popular i a les últimes declaracions de l'expresident Pujol. I mentre jo pensava que tenia raó, que Catalunya seria independent quan CiU apostés amb claredat per aquesta via, ella va tornar a l'amor, ara amb uns altres protagonistes. Em va parlar del casament del príncep Guillem, el segon en la línia de successió al tron dels Windsor, i Kate Middleton, la néta d'un miner, que serà la primera plebea a esdevenir aspirant a reina consort i amb dret a viure al Palau de Buckingham, segons em va dir. El 29 d'abril, que és la data de la boda, és el dia que la florista té previst agafar les maletes i encetar una nova vida. I aleshores va començar una apologia de l'amor sincer, que ha arribat també a la monarquia i ja era hora que ho fes, perquè la institució ha canviat molt amb els segles i de la mateixa manera que el seu funcionament s'ha adaptat als nous temps i s'ha fet més transparent -a la pàgina web de la casa reial anglesa i també de l'espanyola hi ha penjats els pressupostos, va afegir-, ja no té cap sentit que no puguin casar-se amb les persones que estimen.

I jo vaig pensar que teníem testimonis molt més antics de l'amor sincer entre un rei i una dona de condició social inferior, com el de Pere el Cerimoniós, que cap al segle XIV i vidu es va casar amb Sibil·la de Fortià, una dona de la petita noblesa empordanesa que va haver de suportar el rebuig de tota la cort per culpa dels seus orígens, però no l'hi vaig dir. Tampoc no li vaig dir que per compensar els maltractes, Sibil·la va aconseguir bones col·locacions per a tots els seus parents ni que els únics reis que m'interessen de debò són els de l'antiga Corona d'Aragó, perquè són mites fundacionals que ens han d'ajudar a apuntalar les reivindicacions nacionals modernes. La historiografia catalana ha viscut d'esquena als nostres reis durant dècades, perquè la història social, hereva del materialisme històric i filla del seu temps, s'ha fixat més en els col·lectius que no pas en els individus i ha donat relleu a conceptes claus, com la història de les mentalitats, i amb tota la intenció ha deixat de banda els personatges que són al capdamunt de la piràmide social.

Darrerament, però, les coses van canviant i ara tenim a l'abast interessants biografies de monarques tan transcendents com Jaume I, el seu fill Pere el Gran, Martí I dit l'Eclesiàstic o Ferran d'Antequera, el que inaugura la dinastia dels Trastàmara. I aleshores vaig pensar que al llarg dels temps totes les cases reials han estat constituïdes per monarques procedents de dinasties i orígens geogràfics diversos, i vaig pensar en els Lancaster de Shakespeare i els Tudor de la sèrie televisiva britànica i en Jordi V, que el 1917 va rebatejar la dinastia reial anglesa de Saxònia-Coburg-Gotha amb el nom de casa de Windsor.

I va ser llavors que la florista em va explicar que El discurs del rei li havia agradat molt, però que entenia perfectament que el patiment del monarca tartamut s'hauria reduït si no hagués hagut de governar mai. I va glossar les virtuts interpretatives del rei Jordi VI i del logopeda tan antisistema i va repassar Wallis Simpson pels seus coquetejos amb els nazis, i jo pensava en la comtessa Ermessenda, que gràcies a la tele també s'ha convertit en un mite. I vam tornar al referèndum de diumenge, que vam comparar amb el fiasco del referèndum de la Diagonal, que va acabar d'ensorrar l'alcalde, i jo li vaig dir que sort en tenim que en aquest país nostre no hi ha ningú que es pugui declarar descendent directe dels nostres reis perquè si no, quan Catalunya sigui independent, algú encara tindria la pensada de fundar un partit per ressuscitar la monarquia, com si reinstaurar aquesta institució a Europa després de la Revolució Francesa no fos un gran anacronisme. I, a punt de commemorar el 80è aniversari de la Segona República, vaig desitjar a la florista molta sort a partir del dia 29.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT