Publicitat
Publicitat

El discurs de la por / I el tot és possible

El discurs de la por

El discurs de la por, aquesta és l'estratègia. Un cop la realitat els ha ensenyat un milió i mig de persones que pacíficament, educadament i tranquil·lament, demanen "independència", la caverna ha reaccionat d'una manera insòlita. Per ràdios, tuits, teletertúlies i diaris que taquen (i tot sovint esquitxen), han decidit que ara toca espantar els catalans. De cop i volta ens avisen -moltes gràcies- del molt que hi perdrem si deixem de ser espanyols. No és una amenaça, és un servei que ens fan mentre, dels uns als altres, s'encomanen els arguments. Així, en un sol dia, i en diverses ocasions, he sentit, vist i llegit tots aquests amables consells.

Catalunya, com a estat propi, haurà de sortir de la Unió Europea i trigarà dècades a tornar-hi. L'euro ja no serà la nostra moneda i n'haurem de crear una que no valdrà res. Les multinacionals que ara hi ha a Catalunya se n'aniran a Saragossa o a València. Les empreses espanyoles que tenen la seu al nostre territori tocaran el dos cames ajudeu-me. Si Espanya no compra el que fabriquem i collim a Catalunya, la nostra economia quedarà escanyada per sempre. (Sóc jo, que estic susceptible, o això em sona a boicot encobert?) L'empobriment de Catalunya serà molt ràpid i molt profund. Però no tot és butxaca: el Barça ja no podrà jugar amb el Madrid. I, això els obsessiona, caldrà tenir un passaport per passar la frontera. Fins i tot ja saben on seran les duanes amb l'Aragó, València o les Illes. La de França no els preocupa.

Estic disposat a tots aquests sacrificis i, si cal, em faré dues fotos de carnet i tres hores de cua per tenir el passaport del meu país. Però el que em sabrà més greu, i no sé si ho podré suportar, és deixar de ser compatriota d'intel·lectuals com Mario Vaquerizo. Això sí que m'espanta. I d'aquest risc, en canvi, no ens n'adverteixen.

I el tot és possible

El president Mas, l'endemà de la marxa per la independència, va fer un discurs que els analistes consideren que passarà a la història. Aquest aspecte dependrà, sigui dit amb modèstia, de com acabi la pel·lícula. En qualsevol cas, Mas sí que va demostrar cintura per redissenyar, una vegada més, l'argument i el cant de l'obra dels propers mesos. I va demostrar realisme en anunciar que un estat català només l'obtindrem si hi ha "voluntat, grans majories i capacitat de resistir", tres factors dels quals, per ser francs, no anem gens sobrats. També ens va advertir que "res no serà fàcil"… I, aleshores, just en aquell moment, Artur Mas ho va fer. En la solemnitat de la sala gòtica va deixar anar, ell també, el cèlebre "tot és possible". Si els hereus de Miquel Martí i Pol cobressin per l'ús d'aquest vers…

No és que siguem el país d'un sol poeta (igual que tenim un sol pintor -traspassat-, un sol cuiner -retirat- i un sol entrenador -a Nova York-), és que som, cada vegada més, el país d'un sol vers. El "tot és possible" que tanca l' Ara mateix tant serveix perquè el reciti el Flotats, perquè el musiqui el Llach, perquè RAC1 en faci un programa que ja és un clàssic, o perquè El Periódico resolgui un titular de portada. De vegades, els oradors més cultes recuperen el vers anterior. El "tot està per fer i tot és possible" es pot sentir en discursos polítics de tots els colors, en una festa de graduació d'Esade o en la inauguració d'un sex shop on, certament, pren tot un altre significat.

L'èxit d'aquest vers és que, com que deixa obertes totes les possibilitats, tothom se'l cisella a la seva conveniència. Tendim a pensar en la possibilitat que ens interessa però, precisament, com que "tot és possible", també pot ser que un dia ens vingui a fer una visita el coronel Alamán.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT