La disfressa

Aquest any no cal que ens posem nassos vermells ni sabates XL de mil colors. Tampoc calen llençols per damunt del cap amb dos forats a l'altura dels ulls per poder veure alguna cosa. No cal que ens comprem ales de papallona ni ganivets de broma amb sang amb gust de quètxup. No cal que ens posem la bata del metge ni els tutús de les ballarines, tampoc serà necessari pintar-nos un bigoti gruixut i caminar amb els peus enfora remenant un bastó. Enguany podem obviar els vestits de geisha, les gorres de mariner i els pits exuberants de dones inventades. Estalviem-nos hores i hores de manualitats i habilitats artístiques per semblar una cabina telefònica, una llauna de coca-cola o un cirerer. No cal. No cal, perquè trobo que ni que sigui un dia a l'any el que hauríem de fer és disfressar-nos de nosaltres mateixos: ser qui som de veritat i deixar de fingir. Parlar amb la nostra veu i, sobretot, amb les nostres paraules. Moure'ns com vulguem i no com creiem que ho hem de fer. Cridar si tenim ganes de cridar quan ens emprenyem o plorar si el nus a la gola està a punt d'ofegar-nos per pressió gutural. Riure com un nen petit sense importar-nos quines ganyotes estem fent ni quin és el volum de la nostra rialla. Menjar com vulguem, el que vulguem i amb qui vulguem. I beure, per un dia, despreocupadament.

Aquest Carnaval proposo treure'ns la disfressa i deixar al descobert el que hi ha a sota, perquè alguna cosa em diu que ens agradarà el que hi trobarem. Tinc la intuïció que només quan ja no ens vestim d'algú que no som, deixarem de prendre'ns tan seriosament. Podrem agafar distància de la nostra vida i del que ens envolta i enfotre'ns no del polític de torn o de la senyora estereotipada, sinó d'aquell de qui mai tenim nassos de fer-ho: nosaltres mateixos.