El disgust de Berlusconi
A Netflix trobareu My way. The rise and fall of Silvio Berlusconi. Es tracta d’un documental, inspirat en aquella entrevista entre Nixon i Frost, en què qui va ser primer ministre d’Itàlia conversa amb el seu biògraf autoritzat, el periodista nord-americà Alan Friedman. Tot just començar, Berlusconi llegeix davant la càmera: “Durant molts anys, molts periodistes em van demanar que expliqués la història de la meva vida. Jo sempre m’hi vaig negar. Vaig accedir a col·laborar amb Alan Friedman perquè hi confio. Com Steve Jobs va dir al seu biògraf: jo t’explicaré la meva història i tu escriuràs el que voldràs”. Per fer l’autobiografia de Berlusconi, Friedman es va entrevistar vint-i-cinc vegades amb el polític al llarg de catorze mesos. En va sortir un llibre i aquest documental. Van gravar les converses al seu palauet del segle XVIII, Villa San Martino. Allà és casa seva, on treballa i on va celebrar les seves festes bunga bunga, que també sortiran en les xerrades. Una hora i mitja fascinant que et mostra el Berlusconi més domèstic, més farsant, més prepotent, més seductor... Però a la vegada aprofundeix en situacions clau de política internacional. Friedman entrevista fins i tot Vladímir Putin per parlar del seu amic italià. Interessantíssimes les converses amb Durão Barroso i Rodríguez Zapatero que revelen les lluites internes en el G-20 amb Sarkozy i Merkel fent front comú per enfonsar Berlusconi. I les explicacions que dona el fiscal anticorrupció que ha empaitat el polític durant anys per explicar el context judicial, molt contundents i aclaridores. Explica també com els anys de poder de Berlusconi han degradat el país sencer a tots els nivells. Friedman repassa la trajectòria del protagonista des que era un cantant de creuers fins al seu declivi. Té moments molt còmics, amb el polític ensenyant la seva mansió. El clímax arriba quan Berlusconi s’enfada i el periodista li planta cara: vint anys d’investigacions judicials, seixanta judicis per corrupció, suborns, blanqueig de diners, prostitució de menors... Li recorda amb duresa que això també forma part de la seva vida i que ho ha d’explicar amb claredat. Berlusconi, tens, li diu: “Confio en tu” amb un somriure. Un gran encert del documental és que hi ha sempre alguna càmera que grava el que queda fora del camp de l’entrevista: els consells i censures dels seus assessors, la mirada de la parella actual... Friedman va acceptar l’oferta de ser el seu biògraf, però no pateix la síndrome d’Estocolm. Sap guanyar-se’l per estirar-li la llengua però el resultat no és plaent per a Berlusconi. El retrat és cru i honest. Friedman explica que després de l’última entrevista, la més tensa, ja no va tornar a saber mai més res de Berlusconi. El periodista va fer cas del consell del polític i va escriure el que va voler, i és evident que no és el que el Cavaliere s’esperava.
