07/11/2011

Fer dissabte

3 min

El meu amic Toni Miquel, en Lesly, el vocalista dels Sírex, em taral·lejava l'altre dia una de les seves cançons més famoses: Si yo tuviera una escoba. En Lesly ho va fer en veure'm repassar les informacions de l'ARA sobre la crisi grega. Em va posar la mà a l'espatlla, em picà l'ullet i em digué amb la gràcia que el caracteritza: "Això, nen, no ho arregla ni la Merkel ni el séptimo de caballería. El que cal és que agafin l'escombra. El que cal és fer dissabte!" Vaig pensar que tenia raó i que hi deu haver dues maneres de fer dissabte. Una de dolenta i una de bona.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

El primer fet que m'hi va fer pensar -molt poc comentat, per cert- és el relleu de la cúpula militar grega poques hores abans de l'anunci de referèndum per part de Papandreu, el primer ministre grec. Aquest home, fins no fa gaires dies considerat la porta de la solució del cul-de-sac del deute europeu versió grega, no pot haver decidit llançar-se a la piscina tan sols basant-se en un càlcul de política local de molt curta volada. Si ho ha fet per aquest motiu, ja no cal que la història el jutgi, perquè ho fem nosaltres mateixos. És possible, però, que ho hagi fet per altres motius que se'ns escapen, i que tenen molt més a veure amb els camins de sortida de la crisi que segons qui pot estar pensant. Aquí és on el soroll de sabres hi pot tenir alguna cosa a veure, i també l'opció per una mala sortida de tot plegat.

Quan Adolf Hitler pujà al poder a Alemanya ho va fer després d'una campanya electoral en què es dedicà a recordar als alemanys com vivien abans del Crac del 29: "Fa un any amb un marc podíeu comprar una barra de pa. Avui no ho podeu fer ni amb 1.000 marcs! Fa un any fèieu cua a l'estació del tramvia per anar a treballar. Avui feu cua davant de l'oficina de beneficència per si teniu sort i podeu accedir a alguna mena d'almoina. Això s'ha d'acabar: ara és el moment de la mà dura, el moment de prendre decisions que ens facin sortir del forat! Nosaltres sabem com fer-ho!" Hitler sabia com fer-ho, i tant. Igual que Mussolini, o Hiro Hito, o el general Franco. La feblesa de les democràcies europees, la seva feblesa d'esperit, la incapacitat per fer front decididament als problemes, allargassant-los de manera fatal, van dur el que van dur, i van permetre que la demagògia s'imposés. En aquells anys la demagògia arribà vestida amb camises negres, blaves o grises, i amb botes militars. Avui no sabem per on ens pot arribar, tot i que la florida de partits populistes al conjunt d'Europa, dirigits per homes moderns, molts cops amb aspecte esportiu i juvenil, presagia una altra mena de boom de profetes de l'impossible, de missatgers del desastre.

No sé si Papandreu mirava de posar-se a l'altura d'aquesta mena de profetes locals, que segur que en té, per mirar d'aturar-los. No sé tampoc si el relleu de la cúpula militar grega té res a veure amb això, i amb el fet que potser a Grècia les coses encara es fan a l'estil d'abans, a base de militarades, vaja. Però segur que no ho podem menystenir. Grècia pateix la doble humiliació de ser presentada com el país problema de la UE, a més de viure un dels moments més importants de la història recent de Turquia, un país que està agafant un altre cop el paper de potència activa a la regió del món que fa de frontissa entre Orient i Occident, entre Europa i el món àrab. On queden els grecs? Quina imatge tenen d'ells mateixos? Què deuen pensar els que s'autoassignen la preservació de les essències pàtries?

L'altre fet, aquest amb possibilitats d'esdevenir esperançador, és que per primer cop en molts anys Europa viu moments de política europea. Es pot dir que per desballestar-la. Malgrat tot, és ben clar que la necessitat ha obligat els dirigents europeus que encara en poden fer, els francesos i els alemanys, a prendre i a fer prendre decisions. Europa hauria de ser cosa dels europeus que més la necessiten, els catalans entre ells. És clar, però, que Europa segueix sent cosa de qui més ha fet per construir-la. La crisi del deute pot acabar amb Europa, però també la pot reforçar. En tot cas Europa ha de prendre decisions, Europa s'ha de moure ràpidament, imposant, sancionant, donant el xarop que calgui donar, explicant el que ha passat, demanant responsabilitats a qui hagi enganyat amb els comptes, a qui s'hagi aprofitat dels fons europeus per fer barbaritats en forma d'aeroports inútils, de voreres sobrants... Hem de fer dissabte, i tant. En Lesly té raó. Passar l'escombra per no caure en el pou de les desfilades, ni en el dels falsos profetes. Europa ho té molt complicat, molt. Però encara hi ha capacitat per agafar l'escombra i fer net.

stats