Una doble mesura de la justícia?
No podem fer altra cosa que donar suport al govern italià quan demana al Brasil l'extradició del terrorista Cesare Battisti, l'antic membre de l'organització terrorista Proletaris Armats pel Comunisme, que l'any 1993 va ser condemnat com a culpable de quatre assassinats comesos durant els anys setanta. I crec que el mateix hauria de pensar qualsevol persona, fins i tot si considerés que Battisti ha estat víctima d'un error judicial; perquè encara que fos un error judicial, no seria pas el govern del Brasil qui podria decidir-ho, fora que declarés, de manera pública i formal, que l'Estat italià era, en el moment de la condemna, i és encara ara, un aparell dictatorial que trepitja els drets polítics i civils i conculca les llibertats dels ciutadans. Cal, en canvi, aquesta petició d'extradició perquè s'assumeix que els tres graus de judici als quals va ser sotmès Battisti representaven l'exercici de la justícia d'un país democràtic i d'una magistratura independent de qualsevol diktat polític (tenint en compte, a més, diguem-ho per als que trobarien un motiu de desconfiança en el govern de Berlusconi, que aquella acció judicial de la magistratura va exercir-se quan Berlusconi encara era un ciutadà italià corrent).
Per tant, demanar l'extradició de Battisti significa defensar la dignitat de la nostra magistratura, i qualsevol ciutadà demòcrata hauria de donar suport en aquest cas a l'actuació del govern italià (i de la presidència de la República).
Bravo, honorable Berlusconi -estaríem temptats de dir-, la seva conducta és impecable. Però, llavors, ¿per què l'honorable Berlusconi, quan la magistratura inicia una acció penal contra ell (i no el condemna pas injustament a cadena perpètua, sinó simplement el crida a defensar-se d'una acusació, potser sense fonament, amb la garantia de totes les proteccions polítiques que escauen), no només refusa comparèixer davant dels jutges, sinó que els nega el dret d'ocupar-se del seu cas? ¿Que potser vol donar suport a Battisti en l'empresa comuna de deslegitimació de la magistratura italiana? ¿Que potser es prepara per emigrar al Brasil per demanar al seu govern la mateixa protecció que ofereix a Battisti, contra la presumpta il·legitimitat de les accions dels nostres magistrats? O bé, mentre considera que els magistrats que van condemnar Battisti són persones d'honor, la dignitat de les quals cal defensar, per tal de preservar l'honor de l'Estat italià, ¿considera, en canvi, que Ilda Bocassini no és una dona d'honor, i usa per jutjar la nostra magistratura dos pesos i dues mesures diferents, considerant-la honorable i honesta quan condemna Battisti, però deshonesta i sense honor quan investiga sobre Ruby?
Els defensors de l'honorable Berlusconi diran que Battisti no fa bé de defugir la justícia italiana, perquè per dintre se sap culpable, mentre que Berlusconi té tota la raó de fer el mateix, perquè per dintre es considera innocent. Però, ¿fins on s'aguanta aquest argument?
Els que se'n serveixen sembla que no han reflexionat sobre un text que qualsevol que ha fet el batxillerat (com és el cas de l'honorable Berlusconi) hauria de conèixer: el Critó de Plató. En faré cinc cèntims, per als que no se'n recordin: Sòcrates ha estat condemnat a mort (de manera injusta, ho sabem nosaltres, i ell també ho sabia) i és a la presó esperant la copa de cicuta. Rep la visita del seu deixeble Critó, que li diu que tot està enllestit per a la seva fuga, i se serveix de tots els arguments possibles per convèncer-lo que té el dret i el deure d'escapolir-se d'una mort injusta.
Però Sòcrates respon fent memòria a Critó de quina ha de ser la postura d'un home de bé davant de la majestuositat de les lleis de la ciutat. Acceptant viure a Atenes i gaudir de tots els drets d'un ciutadà, Sòcrates ha reconegut la bondat de les seves lleis, i si gosés negar-les només perquè en un moment donat s'han aplicat contra ell, rebutjant-les, contribuiria a deslegitimar-les i, per tant, a destruir-les. I no és correcte aprofitar-se de la llei mentre treballa a favor nostre i rebutjar-la quan decideix alguna cosa que no ens agrada, perquè amb la llei tenim tancat un pacte i aquest pacte no el podem trencar segons el nostre caprici.
Tinguem en compte que Sòcrates no era un governant, perquè llavors hauria hagut de dir encara més; per exemple, que, si considerava que tenia el dret de no complir les lleis quan no li convenia, com a home de govern ja no podria pretendre que els altres les obeïssin quan a ells no els vingués de gust, i no creuessin el carrer amb el semàfor vermell, no paguessin els impostos, no saquegessin els bancs o (és un dir) no abusessin dels menors.
Això últim, Sòcrates no ho ha dit; però el sentit del seu missatge perdura, alt, sublim, dur com una roca.
