Quan la doble negació nega la intuïció

Dijous vam titular "Ningú vol pagar la factura" i alguns lectors ens van advertir que havia de ser "Ningú no vol pagar la factura". Quan les formes cap, ningú, res, gens, enlloc, mai, tampoc van davant del verb, la normativa de l'IEC admet que ometem el no , però ens aconsella mantenir-lo en la llengua formal. El llibre d'estil de TV3, en canvi, aconsella ometre aquest no i la Gramàtica normativa va lenciana ho veu tot correcte però remarca que la tendència actual és ometre'l.

Aquesta tendència respon a un principi d'estil universal: entre dues frases que diuen el mateix se sol preferir la més curta. "Mai l'he vist" diu el mateix que "Mai no l'he vist": ningú entén que el primer mai vulgui dir algun cop. Seguir normes cegament indueix a errors. La frase "Ho faré sense que ningú no ho vegi" és incorrecta: el sense ja és negatiu i el no fa tri ple la negació. Ha de ser "sense que ningú ho vegi", perquè també diríem "sense que ho vegi ningú".

Al Google hi trobo 300.000 "sense que ningú no". No s'hi posa el no seguint la intuïció sinó obeint una norma que la contradiu. De fet, qui s'hi para a pensar el troba estrany, però acostumat a obeir normes contra el que diria, ignora el que intueix. De tan correctes que volem ser incorrem en errors que més relaxats no cometríem. Co mencem negant el que coneixem i acabem negant tres vegades, igual que sant Pere.