13 d’octubre
El gest de la delegada del govern d’Espanya de recórrer a la justícia perquè obligui l’Ajuntament de Badalona a tancar per força, perquè el Dia Nacional d’Espanya s’ha de fer festa obligatòriament, m’ha fet pensar en la prostitució. Tinc amistats que hi recorren, perquè en tenen la necessitat, i valoren, entre les persones que s’hi dediquen voluntàriament, les que els fan “sentir desitjats”. Les que “sembla” que s’ho passen bé. En canvi, també tinc amistats que, tot i tenir ganes de sexe, et diuen que mai podrien “fer-ho amb algú que els cobrés”, perquè no suportarien la idea d’algú que ho està fent amb ells per diners, no pas per desig. És el poema de Palau i Fabre: “Jo em donaria a qui em volgués”. Jo sóc del segon grup.
Espanya i Catalunya. Hi ha espanyols que volen que et quedis per força, que tanquis l’ajuntament per força, volen que facis veure que t’agrada. Importa el gest. Però també hi ha espanyols que no suportarien que algú es quedés per força, per obligació, per la multa. I troben que ha de marxar qui vulgui i s’ha de quedar qui vulgui. I són aquests els que repensaran Espanya de manera orgullosa i moderna. Tampoc volen família reial presidint desfilades. No surten mai a la tele, esclar.
Amb aquesta gent he parlat sovint de com fer-ho. Perquè quan Catalunya s’independitzi haurem de parlar de diners. Durant un temps, per compensar el mal, haurem de pagar una pensió a Espanya. Espanya ha de tenir temps de “repensar-se” i “reinventar-se”, com es diu ara. D’invertir a Extremadura i Andalusia perquè siguin els destins turístics de primera que es mereixen ser. Perquè no hagin de dependre dels diners que arriben, ni de l’elevat i difícilment sostenible nombre de funcionaris. Catalunya no pot marxar i deixar de pagar de cop. S’ha de fer com quan deixes una parella que estimes molt però amb qui ja fa massa temps que no hi tens relacions.
