Publicitat
Publicitat

Aquell 6 d'octubre...

Així com la mare esverada exclama "Nen, no facis el ruc!", des del patriotisme conservador s'alcen veus admonitòries: "No ens feu un Sis d'Octubre!" És comprensible: els catalans estem escarmentats, i la prudència que ens han inoculat sovint fa que ens traïm a nosaltres mateixos. Atrevir-se o no atrevir-se, heus aquí el dilema. I el balanç, d'un temps ençà, és desfavorable a la gosadia. Hem esdevingut mesells. Si llegim les impressions dels viatgers del segle XIX comprovarem que aleshores teníem fama de ferotges i els governs ens temien com a gent " que vuelve por sus fueros ". De guerra en guerra i de repressió en repressió ens han anat domesticant. Deia Azaña, i ho repetia no fa gaire el simpàtic Don Gregorio Peces-Barba per fer tabola, que calia bombardejar Barcelona cada cinquanta anys. Seguint aquest còmput, ja fa estona que toca; per tant, prudència! ¿Però quina prudència pot demanar-se quan l'Estat aplica a la manifestació pacífica del sentiment de llibertat lleis dissenyades per reprimir el terrorisme, el racisme i la incitació a la violència? ¿Quan pel fet de parlar català, la policia et denuncia per agressió a l'autoritat? En aquestes circumstàncies, prudència sols pot voler dir amagar el cap sota l'ala, i això és, sens dubte, el que demanen els prudents pronosticadors de Sis d'Octubres.

Aquests intel·lectuals fan l'efecte de descobrir migdia a les 14 hores. No saben que la història mai no es repeteix, ni que l'hàgim oblidat, i que de Sis d'Octubres n'hi ha cada any i passen sense pena ni glòria. Aquests senyors proposen com a depurada reflexió una frase suada del repertori pujolista, amb aproximadament el mateix valor que si demanessin a les potències centrals, a propòsit de la crisi de l'euro, no tornar a fer la guerra del 14, o avisessin que no es repeteixi la batalla de l'Ebre. Si la reflexió fos un pèl més filosòfica, parlarien del concepte de repetició de Kierkegaard, de Nietzsche, de Freud, d'Eliade i dels eons del senyor Eugenio d'Ors. Però a la història vulgar, la que es basa en causes i efectes, de repeticions només hi ha les que hi descobreix l'exegesi teològica sota el concepte de prefiguració . Com si ara diguéssim que Lluís Companys prefigurà l'aparició d'Artur Mas i que si aquest arribés a fer una rebequeria i es plantés de debò, veuríem un nou general Batet baixant fins a la plaça de Sant Jaume a desarmar-lo. Francament, se'm fa difícil imaginar el president Mas flanquejat pels senyors Mas-Colell i Mascarell engrapant fusells i amb la gramola escopint Els segadors pel balcó de la Generalitat. No aconsegueixo visualitzar-los enxampats com canaris darrere una reixa. El cas és que la lectura figurativa recolza en la fe, i avui la majoria ha perdut la fe en la virtut de la història per revelar els destins de la humanitat.

Em temo que els patriotes de la prudència no estan pel temps còsmic, els misteris de l'unheimlich i altres gaites teòriques, i s'atenen simplement a la sagesse oficial, dient al partit allò que el partit vol escoltar. Perquè demanar prudència a CiU val tant com portar taronges a Califòrnia. N'hi ha que de tan prudents com són temen prendre mal fins i tot quan pensen. Aleshores aposten al roig i al vermell. Si hi ha un daltabaix, deuen dir-se, l'haurem previst i quedarem com uns oracles. Si tot va bé i el 6 d'octubre acaba en un 19 de setembre (de 1868) o de juliol (del 36), hi haurem contribuït amb consells assenyats. I si per miracle arribava la independència, aleshores tots els que hi anaven amb bastó de passeig, per dir-ho amb el fi sarcasme de Salvat-Papasseit, s'obririen pas a bastonades proclamant-se els més independentistes de tots.

Posats a no repetir la història, ¿per què no demanar també a CiU que no ens faci un 24 de juny (de 1412), un 13 de setembre (de 1923), o un 21 de gener (de 2006)? Ja que tot ho fiem a la memòria històrica, convertida en espantall de gent ja prou espantadissa, recordem també com després del 20 de novembre de 1975 eren molts els que, atemorits per la democràcia ixent, ens prevenien contra un altre 18 de juliol. Compte doncs a abusar del passat per emmanillar el present. La història no és un plec d'hipòtesis comprovables, però la seva ambigüitat intrínseca és justament el que fa possible l'esperança. Si l'únic segur és la caducitat i el canvi, aleshores és possible imaginar la fi de la subjecció catalana. Els qui pretenen subscriure una pòlissa d'assegurança contra les derrotes són els principals enemics de les victòries. El 24 de juliol de 2012 ja no cal empunyar cap màuser per reclamar la llibertat. Per trencar l'encanteri n'hi prou empenyent pacíficament i democràticament el mur de boira, a fi que la gent de Palau desperti del somni autonòmic i per una vegada vagi realment i efectivament per feina.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT