Publicitat
Publicitat

L’OBSERVADORA

Les dones i els dies

Aquest és un article que parla de persones i dirigit a persones i és alhora una crida a la revolta. No m’entretindré en la racionalitat que diu que la igualtat de gènere té un sentit econòmic, ni en la justificació de per què existeix i s’eternitza la bretxa salarial i com les hores de feina de cura familiar no remunerada econòmicament incideixen en la carrera professional i reverteixen en ingressos i pensions més baixos per a les dones. Tots els arguments són coneguts i impressionen poc els que volen fixar la mirada en els avenços per disculpar-se. És obvi que hem avançat. Una dona que ara tingui 80 anys necessitava la firma del marit o el pare per obrir un compte corrent i tenir passaport, i no gosava conduir una vespa per no contravenir la rància moralitat franquista. No hi ha dubte que els temps han canviat. Però queden moltes batalles diàries que no afecten només les dones. Aquesta és una qüestió de persones, no exclusivament de gènere.

Per dir-ho en paraules d’un altre, als anys 30 la seva “distingida amiga” María Luz Morales va preguntar-li a Gaziel en un reportatge per al diari El Sol : “Què han de llegir les dones?” L’escriptor va respondre-li: “No hi ha cap raó capital perquè les dones no llegeixin el mateix que els homes”. I comparava la pregunta amb un “De què s’han d’alimentar les dones?” Doncs, evidentment, del mateix que els homes. Gaziel afirmava que les “diferències en tot cas seran individuals i relatives, però mai genètiques i absolutes”. Pocs anys després, quan les coses s’havien complicat molt i va esclatar la Guerra Civil, Gaziel va exiliar-se i va ser una dona, precisament María Luz Morales, qui el va rellevar en la direcció de La Vanguardia.

ELS HOMES I ELS DIES

Comparteixo la idea que les diferències entre homes i dones són bàsicament entre persones i no exclusivament de gènere, i que la solució per al progrés social vindrà de l’aliança entre els homes i les dones disposats a compartir la vida i evitar la discriminació de gènere. Tots tenim al voltant dones genuïnament masclistes i alguns homes als quals repugna la discriminació de les dones.

A ells els dediquem el reportatge del dossier d’aquest diumenge, en el qual dones professionalment rellevants expliquen casos en què han viscut la mirada humiliant de l’altre i expliquem els resultats del mur de participació de la web, on lectors i lectores ens han relatat situacions sorprenents. Ho vam plantejar com a anècdotes i ens hem trobat amb relats que són de tot menys anecdòtics. La desimboltura amb què s’expressa el masclisme cada dia és encara avui impactant. Com pot ser que un professor d’enginyeria digui a les alumnes si van a buscar marit a la facultat i ningú, ningú, li aturi els peus? Com pot ser que un polític pare de bessons auguri el final de la seva carrera a una dona política embarassada de bessons? El dossier és una bona guia per als homes civilitzats que sovint no entenen el que significa el micromasclisme. És, per exemple, que en una reunió la interlocució s’estableixi entre els homes sense ni mirar les seves col·legues igual o més competents, o la brometa masclista que cosifica una igual o una superior per cohesionar-se entre primats.

L’experiència de moltes dones confirma que si en algun moment perilla realment la igualtat d’oportunitats és amb la maternitat. Tots estem envoltats de dones cansades, esgotades per mantenir els estàndards que els marquen socialment i que es marquen personalment.

LES NOSTRES TRAMPES

Al llibre de Rebecca Solnit Els homes m’expliquen coses es pot trobar una cita interessant per a l’exèrcit de dones cansades. Es tracta del discurs Professions for women, de Virginia Woolf, que descriu de manera ferotge la necessitat de matar l’Àngel de la Casa, la dona ideal que satisfà les necessitats i expectatives dels altres. “Vaig fer tot el que vaig poder per matar-la. La meva excusa, si hagués d’exposar-la en un jutjat, seria que vaig actuar en defensa pròpia. Matar l’Àngel de la Casa era part de les ocupacions d’una escriptora. Un cop l’Àngel va ser mort, què en va quedar? Es podria dir que el que en va quedar va ser un objecte comú i ben simple, una dona jove en un dormitori amb un tinter. És a dir, ara que s’havia alliberat de la falsedat, aquella dona jove només havia de ser ella mateixa. Ah, però què és «ella mateixa»? Vull dir, què és una dona? Us asseguro que no ho sé. No crec que vosaltres ho sapigueu”.

La igualtat de gènere està en mans de dones i d’homes capaços de fer un món més just. Elles, però, han de fer els deures que els toquen. Com que el poder no es comparteix, l’hauran de prendre. Sortir a la plaça pública, respondre amb seguretat i no deixar-se atrapar en la teranyina dels estereotips. Lluitar contra la Barbie que socialment porten a dins.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT