Una d'ósses i mosses

Dilluns TV3 va estrenar la peculiar sèrie Gran Nord amb un contundent èxit d'audiència: 752.000 espectadors i un 24,3% de share . Gran Nord és un dels exemples de bona voluntat per fer una ficció innovadora que pot deixar-te perplex. La trama, servida com una faula, se centra en la vida de l'Anna, una subinspectora dels Mossos d'Esquadra que com a càstig és destinada a Gran Nord, una vall dels Pirineus. L'arrancada de la sèrie et fa qüestionar alguns aspectes de guió: desconcerta que una disputa de vint segons per fer aparcar correctament un cotxe oficial sigui motiu de degradació professional. I que la destinin a un poble recòndit d'on, oh, casualitat, és originària la seva família i, carai quina sort, fins i tot hi té casa. Misteris de l'atzar al marge, a partir d'aquí creix una història amb pinzellades de conte que, salvant les (enormes) distàncies, té com a referent Benvinguts al nord , la pel·lícula de Dany Boon. Aquí Nord és un poble d'habitants surrealistes amb un punt de bogeria que contrasten, inicialment, amb el tarannà urbanita de la protagonista. Nord té lleis pròpies, tradicions autòctones i un tarannà endogàmic. Crida l'atenció una mossa pija de pistola fàcil que té wifi en una casa fins aleshores mig abandonada. Empaita una óssa amb l'arma a la mà com si fos una llanterna. L'escena de l'Anna ballant davant l'animal pretenia una poètica humorística i surrealista que costava d'assimilar. El nivell interpretatiu és irregular i tornem a l'infantilisme dels diàlegs: els personatges ho diuen tot molt claret i ben explicadet, un darrere l'altre, perquè no s'hagi d'intuir ni sobreentendre res. Quedaran contents els Mossos: excepte la protagonista, tots són beneits i/o venuts a la classe política. Posarem també el cronòmetre en marxa per veure quin és el primer polític (de la vida real) que no entén la ironia i es queixa de propaganda amb la fotografia d'Artur Mas al despatx de l'alcaldessa. Tic, tac, tic, tac...